Evolució de les paraules

Les cartes havien estat sempre el contenidor on abocar allò que era dintre i que la veu no aconseguia fer arribar, esmorteïda per la distància.

Les primeres cal·ligrafies eren llistes interminables de desitjos melosos que volaven fins a l’orient, correspostes per regals que tres barbuts màgics deixaven al balcó la nit del cinc de gener.

Amb pols i traç més ferm, les aventures fresques i els jocs estivals eren explicats a aquells a qui el solstici d’estiu feia desaparèixer i que no es retrobaven fins que la calor perdia la seva força.

Les lletres perfumades foren les emissàries d’anhels ensucrats que endolcien amargament els dies d’estudi lluny de l’amor escollit.

Ara, però, aquelles cartes eren només paper mullat. Havia plogut molt des d’aleshores. No havia tornat a escopir cap tinta més, s’ho empassava tot, ensalivat, gola avall, i esperava que l’estómac ho pogués pair. Ara, però, les úniques cartes que vivien amb ell eren una pila de factures indigestes que s’amuntegaven a l’escriptori i que arribaven ben amunt, tant, que es feia petit i no podia veure el que hi havia més enllà.

Vençut, soterrat pels maldecaps, decidí escriure l’última carta. S’acomiadà del seu passat edulcorat i del seu present agre, i se n’anà, amb el que portava posat, a buscar un futur ambrosíac. Recorregué un trajecte llarg, d’occident a orient, de nord a sud, i voltejà per tots els indrets. Ja no enviava paraules, com en els vells temps, allí on la veu no arribava, sinó que elles viatjaven amb ell i les col·locava curosament en un diari: el diari del viatger rodamón.

El futur ambrosíac s’anà convertint en un present agredolç, de llibertat i soledat, d’innovació i inestabilitat, d’encontre i conflicte, on els seus companys de viatge, un diari i unes paraules, eren un bàlsam per a les llagues del camí, un elixir guaridor.