EVOCACIO

No crec que et vinguin records com aquest perquè t'estiguis "fent vella", més aviat crec que és perquè quan guardem a dintre moments de la nostra vida, que ens han deixat senyal, sigui per placidesa o sigui per tristor, mai ho podrem oblidar i tot i que no ho notem, en algun moment podem sentir un calfred, podríem dir d'enyor?...
M'agradat molt Nonna, és molt sensible.
Moltes gràcies pel comentari que em fas. El que és penós, és que el que m'ha impulsat a escriure aquest relat, és la trista realitat actual de tantes i tantes famílies. Diuen que l'últim que es perd és l'esperança, dons tinguem fe i esperem una resolució no massa llunyana.
Una abraçada, guapíssima
Gemma

Ens ho has explicat tan bé, estimada nonna_carme, que hem pogut seguir totes les teves petjades pel teu somni evocador. La descripció del viatge en tren, l'arribada al número 9 del Carrer de Sant Pere, l'entrada a la casa, la ullada per tots els objectes que conformaven aquella llar, l'eixida... Una de les coses que més m'han agradat ha estat les migdiades que feies a l'ombra, a prop del corral de les gallines.

I és clar que ens anem fent vells, i què? Tenim més bagatge que els joves i els nostres ulls han contemplat més paisatges. I el que ens falta veure, encara!
Ha estat una alegria poder-te llegir, bonica!

La vellesa hauria d'anomenar-se bellesa. Potser és un intrincat factor lingüístic historiogràfic. No conec el dolor i l'alegria de la "vellesa", bé, una mica sí, he parlat amb molta gent de les èpoques que et va tocar viure, Nonna. I m'agrada escoltar tota aquella gent que vau viure sota l'ombra dels canvis de política, de la guerra civil i de la dictadura. Jo sóc completament antifeixista.


Sergi

I què bonic és despertar del somni tot recordant-lo quan en ell has reviscuts escenes de la infantesa.

M’has transportat a aquella primera casa on vaig néixer, amb badiu i safareig i que ara passo sovint per davant amb la meva néta.
-Veus aquesta casa?, li vaig dir un dia, doncs aquí vaig néixer jo. Llavors , somiant desperta, parlo i parlo gairebé només per a mi.

Un relat molt bonic i evocador Nonna. No és pas perquè ens estem fent grans, jo crec que tenim por d’oblidar, volem dur dins nostre aquell bagatge que ens va ajudar a fer-nos grans, i de tant en tant entrar-hi una estoneta.

M’ha agradat molt Nonna, és un plaer llegir-te.
Fins al proper, eh!

Una gran i càlida abraçada
Núria

Hola, Nonna. La veritat és que va ser una matinada ben difícil i jo tremolava, el fred del carrer em va tenir atrapat. Però bé, d'això ja fa prous dies, ho he oblidat i ja ha quedat enrere.


Sergi

Ah, els records de la infantesa! Sóc una enamorada d’aquesta mena de records, tant dels meus, que tu ara m’has fet recordar, com d’altres, com aquests teus. M’has fet sentir submergida en els teus records, com si fos jo qui agafa el tren a la estació de França i després veu la botiga de les velletes des del camí ral, com si fos jo qui entra a la casa de rajoles vermelles, al menjador amb els armaris, com si em trobés jo mateixa sota la morera i com si fos jo qui sentís un calfred en passar pel lloc on es guarden les pales.
Tant de bo aquesta mena de records no ens deixin mai.
Petons,
Shaudin

Els teus records m'han fet més bé del que et penses, Nonna! A través d'ells, de tot el que amb tant d'amor ens contes, he viatjat jo també cap a Figuerola del Camp, el poblet de la meva àvia materna on hi vaig passar molts estius de la meva infància junt amb la meva cosina, que venia a ser com la meva germana.
Aquests records tan bonics i entranyables els hem de preservar com un gran tresor, com el gran llegat de les nostres vides. Ells ens reconforten en moments difícils, especialment. Gràcies, doncs, pels teus mots, i per la manera com ens els fas arribar. Jo sempre els rebo d'una manera molt especial, ja ho saps.
Una abraçada ben i ben forta, Nonna,

Mercè

M'he sentit empesa sota l'ombra dels teus records tan entranyables....
Sento l'aroma, els clafreds, el palp, el tacte del temps aturat en la memòria...
de veres!!! M'ha subjugat...Només una cosa:
pel meu gust, hi mancaria alguna "presència humana", la mare, el pare?????No ho sé..
perdona l'atreviment.......Però m'he quedat amb les ganes que continués...més, més!!!

m'ha recordat "La Colometa" de la Rodoreda....
Que bonic, Carme!!! Felicitats......de tot cor!!!!

Mira, m'has picat la curiositat. Anirem a veure aquesta casa, aquesta fusta vella a la seva entrada. Imaginaré tot el que descrius tan rebé, tan passionalment i amb tanta realitat. I és que hi ha records que no s'esborren. Jo vaig viure a Tarragona els meus primers cinc anys i nno fa gaire, vam anar-hi amb l'Olga. Vaig aconseguir trobar casa nostra (carrer Gobernador González 33), davant mateix del Mercat. Ho vaig aconseguir desembolicant una serie de records que tenia de quan era un marrec de quatre o cinc anys (que treient el cap pel menjador, veia a mà dreta el mercat i que la casa feia cantonada). Ho vam trobar i mon pare em va confirmar el número del carrer. I és que la memòria treballa molt bé i guarda allò que li convé. Una forta abraçada d'un recén casat molt content, encara mig atontat de tot plegat.

Aleix

Comparteixo amb tu records d’altres cases on vaig viure, amb emocions diverses, generalment agradables. És el que té la edat, portem un bagatge ric i ample, i podem escollir les imatges que vulguem.
Molt emotiu.
Una abraçada.

Quants records arrecera el nostre cor! Oi? Ens els has explicat amb la tendresa que et caracteritza, i és per això que m'han emocionat.

A través de les teves paraules, he pogut conèixer les tres germanes velletes de la botiga de queviures i la tia Mercedes, i també he vist el rebedor, el menjador i el pati del número 9 del carrer Sant Pere; la literatura fa miracles...ha permès que tot el que expliques pugui viure sempre més dins del meu record.

Moltes felicitats, benvolguda Nonna-Carme,

Pilar

la casa vella, amb les seves olors i tot aquell temps que ja no és nostre!. Amb les calaixeres, el sol apaivagat per la morera. Les pales i rasclets al quartet petit. Jo també sento l'olor de les cases on els avis i les tietes van fer niu. També va ser el meu niu. I ara, és buit; o irrecuperable. Quina bellesa i enyorança en aquesta dolcíssima Evocació!

a

ja t'ho vaig dir, són records que comparteixo per l'espai on els situes... jo recordo com a Teià venien els estiuejants, que dèiem els del poble...

una abraçadeta !!
joan