Evasions i coneixements

El Jofre va començar a decaure. Se'l veia com mig mort. A l'habitació tothom se'l mirava mig espantat. La Mariona s'hi va acostar.
-A aquest l'haurem de portar a l'hospital o la palma.
Però no era la droga el que li havia fet allò al Jofre, sinó un desig molt seu de desaparèixer. No només d'evadir-se, sinó de desaparèixer. És clar que havia util.litzat la droga per a allò. Però ell, sense saber de què es tractava, havia canviat de món, no havia mort.
Es trobava al mig d'una plaça rodona, allà l'havia transportat aquella extranya experiència. No veia ningú, però sentia veus. Ara una li deia:
-Jofre, per escoltar-nos, no cal que util.litzis la droga.
-Qui sou?
-Som les veus de la comprensió, t'hem acompanyat tota la vida, però fins ara no ens has sentit, i és una llàstima que ho hagis de fer en aquestes circumstàncies.
Les veus li recorrien el cos.
-Mira, Jofre, nosaltres, hi ha coses que no les podem evitar, i tampoc ens resulta fàcil que ens escoltis. Aquest món s'ha tornat molt poc natural, per això és ara, en aquest estat, que ens sents. Si fóssim a la prehistòria simplement ens sentiries per l'ordre natural de les coses, però ara hem de restar amagades. S'ha d'alterar l'estat racional perque ens sentis, però tu tens l'energia suficient per contactar amb nosaltres i que no sigui a través de la droga.
-No entenc què passa, i no acabo d'entendre el que em dieu.
-Perque no hi estàs acostumat. Ja veuràs, camina.
En Jofre es va posar a caminar, mig encuriosit mig desconcertat. De sobte, en aquella plaça, tot eren ombres amb formes humanes i animals.
-Ho veus, Jofre? T'estem mostrant el camí de la veritat, allò que li manca a l'ésser humà des que neix en societat doncs aquesta està construïda a partir de mentides. Recorda que la droga és una excusa que util.litzem perque ens coneguis. Mira: la teva estructura mental està feta per a tenir aquest tipus de contactes, i això et pot alliberar del teu sofriment de la teva "realitat". Al llarg de la teva vida una malaltia s'ha anat apoderant de tu, una malaltia completament tòxica, la malaltia de la no-veritat.
-Em sento bé.
-Jofre, perque no hi hagi cap confusió, t'hem de dir que nosaltres no som la droga que has ingerit, i que aquest concret fet és excepcional. No és la manera. Pot ser dolent, però si apareguéssim dins la teva normalitat, t'espantaries molt i potser per culpa nostra engendraries el que els humans anomeneu una "malaltia mental".
-Però si em feu sentir bé...
-Si. Perque ens necessites i fins ara no hem connectat directament amb tu.
-Però, si voleu que us digui la veritat, a mi em sembleu efecte del cavall.
-Això és el que volem aclarir-te. Tu has d'aconseguir valer-te per tu mateix. Per això som aquí. La droga et farà posar malalt. Hi has de lluitar en contra. Has d'aprendre a confiar en tu mateix. Et sembla que estàs millor pel cavall. Ja saps que totes les drogues, al principi, et fan sentir bé. Però n'has de prescindir, has d'entrar en una aventura trascendental amb el teu jo. I això ha de durar tota la teva vida. No t'has de deixar il.luminar per la droga perque això seria destructiu. Camina més.
Ell va fer unes passes i va veure com les ombres es fonien i prenien color, fent dibuixos tridimensionals que mai havia imaginat. Encara es sentia molt millor.
-Però com és possible, tot això?
-Això que veus som nosaltres. Només volem que ens estimis i que sàpigues que hi som encara que no ens vegis. I que per contactar amb nosaltres primer t'has de descobrir a tu, allunyar-te de les mentides, com l'heroïna que t'has punxat avui.
-Voleu dir que voleu donar sentit a la meva vida?
-Sempre n'ha tingut, de sentit, la teva vida, però és molt difícil trobar-lo. Ho és en aquest món enganyós en el que vius.
-Però després no hi sereu?
-El més que probable és que no ens vegis ni ens sentis, però clar que hi serem, perque som el teu amor propi, entre altres coses.
-I perquè apareixeu ara que vaig col.locat?
-Ja t'ho hem dit. Sinó, et faríem tornar boig.
-I seré capaç de comprendre-ho, tot això, quan se'm passi l'efecte?
-Has de fer un esforç per ser capaç. Tu pots.

En Jofre es va despertar a l'hospital, on l'havien dut els seus amics. La Mariona se l'hi va atansar:
-Tiu, ens pensavem que et mories.
-No et podries creure el que m'ha passat.
-Has somniat, potser?
-Es podria dir així.
-Què vols dir?
-He parlat amb la meva consciència. M'ha dit que no em torni a drogar.
-És normal... si és la teva consciència...
-No. Ha sigut únic i especial. Saps allò del que a vegades diem que és l'altre món?
-Si.
-Doncs ho he vist.
-Deuen haver sigut al.lucinacions. A tots ens passa.
-No, no... ha sigut diferent que qualsevol altra vegada.
-I què has vist?
-Una mena de formes divines.
-Doncs això: al.lucinacions, no?
-No: revel.lacions.
-I què has captat?
-Una mena d'entrada al paradís.
-Com si fóssis mort?
-No. He estat més viu que mai. Han trucat als meus pares?
-No. Com que ets major d'edat no ens hi han obligat.
-Gràcies. Ei: tens uns ulls molt bonics.
-Ja,ja! Què vols, ara, lligar amb mi?
-Si.
Es van fondre els dos en un petó que va durar una bona estona.

En Jofre no es va tornar a punxar, i va convèncer la Mariona perque tampoc ho fes. Ara, la seva vida havia de ser de debò. Es volien conèixer de veritat. Havien d'aconseguir fer el que els demanava l'ànima.