ets un dèspota

Estimat James,
Estic massa emprenyada amb el sol que surt cada matí, com per sentir-me en deute amb res ni amb ningú. Per això em nego a humiliar-me en el meu propi escrit. I que consti que aquesta volta no escric per mimar-te, seduir-te, ni tan sols conservar-te. Aquesta carta només s'aguanta dempeus per la còlera i por, suposo, i aquella manca permanent d'obrir-me als altres.
Has trencat la música. Reconec que no s'aguantaven per enlloc els murs esquerdats de cada supervivent partitura, que amb esma he anat escoltant durant tots aquests anys. Però el tiet i les seves entregues de cotilleria, el so brusc del dolor, han matat la lleu melodia.
Vinc de casa seva, on he près un cafè. Sense saber-ho, m'ha obsequiat, a títol xafarder, amb un lot de les teves millors perles que, mantenint la discresió suprema digna del paper d'amant que em correspon, no he volgut sobreperfilar amb detalls que m'hagueren resultat gratuitament dolorosos.
Hauries d'anar en compte, amor, perquè no totes les dones són tant discretes com jo. El tiet (ja saps que li agrada, això de desquartitzar la vida dels veïns) m'ha explicat detalladament l'estupenda promoció de promeses que tu, el del 4rt.-1a. està fent a la del 5è-2a., una desgraciada que no sé si ja sap que ho és o encara no. Massa empatia amb el contingut de la situació disercionada pel tiet, massa propera m'ha semblat l'aventura a la que jugues amb aquesta dona, tot i que m'he abstingut de fer qualsevol tipus de judici ràpid ni valoració en veu alta, i m'he limitat a pronunciar un tiet-tothom-sap-com-es-aquest-home-no-sé-de-que-t'estranyes, que em desvincula de la profunditat de la meva ferida que encara sagna.
Pot ser que no tingui dret a retreure't res, jo no sóc (mitja hora enllà ara hauria aplicat un ‘desgraciadament' que ja no mantinc) la teva dona, i no hem adquirit mai de forma explícita cap compromís de fidelitat. Però em pensava que sí de dignitat. Segurament la manca d'escrúpols no et deixarà entendre res, però siusplau amor, procura sentir (sentir, tu? ) la maliciosa tristesa que s'ha estavellat contra mi, quan he evidenciat que tot el que hem compartit amb entusiasme, els viatges clandestins, les cites indiscretes i perilloses, les paraules i els tants silencis, la impotència (creia jo que compartida), no eren més que el combinat d'ingredients necessàris per coure una recepta deshumil, atroç, només digna de qualsevol xef mediocre limitat a alimentar-se del seu propi ego, predicant un discurset patentat a la primera dona que se li posa al davant.
Mil voltes han estat les que m'has repetit que ets un perdut i no em merexies, però aquesta coneixença i confessió pensava que et descobria com un ‘tu' diferent, almenys amb mi i nosaltres, i no et feia ser el de sempre. Suposo que és mercès a la ingenuïtat apoltronada en mi, que aquesta nostra aventura s'ha allargat tant i maquillat amb colors alegres.
Amb tot, em consola que no m'hagis subestimat prou com per fer-me creure que deixaries la Jèssica, renúnciaries a la tendresa diària de la nena, i et casaries amb mi, com deia el tiet que fèies amb la veïna. Veig que el teu registre s'adapta a l'extraordinària mesura en la que saps que resideix el meu amor i la meva entrega, i la inteligència, a vegades atrotinada, de la que saps que em serveixo per mantenir la coherència. Això et torna una mica més humà i menys cruel, en la meva visió més egoïsta, sobretot al no intentar fer-me creure que els meus somnis eren possibles.
No em fa mal saber que vas predicant per cada cantonada que la dona (dèbil, tries bé) de torn representa l'amor que buscaves i no encertaves a trobar, que és especial i que l'estimes tant que et disposaràs a enderrocar la vida matrimonial que duus pesant a l'esquena. Conec el teu passat per boca pròpia, sempre he acceptat el contingut i agraït el gest de fer-me'n còmplice (això m'ha acomodat a creure cegament que aquesta sinceritat et feia un home fidel a mi, confident), i és per això que no assumeixo aquest present recitat pel tiet, no puc empassar-me com si res que m'has alternat sense miraments, que has fet simultània la teva entrega amorosa a una altra dona, a mi, a a la que et correspon en sant matrimoni i a qui sap quantes més.
Mantinc l'absurda ingenuïtat (havia assegurat no humilar-me en les meves pròpies paraules, però no en sé..) de pensar que he estat especial, molt especial per tu, i que conservaràs una imatge i record propers a la tendresa i generositat que he donat esperant molt poca cosa a canvi. O res. I creure que, si són certes les cotilleries del tiet, l'experiència amb cadascuna és especial en tant que diferent, i que el fet de mantenir-nos a les dues en el mateix present no minimitza ni falseja el meu ‘nosaltres'. Però em fas mal, dols.
Espero, amor, que recordis la nostra història com l'enorme putada que va ser l'haver tingut a l'avast algú com jo, i 'haver-me despreciat. Si fossis franc amb tu mateix i no t'amaguéssis, sabries que sóc la persona que més t'hauria fet feliç, que hauria fet del teu viure la seva raó, de la teva estima la seva premissa. I tu t'ho perds. Ets un covard.
Jo ja no hi seré més, aixecaré la mirada i tornaré a començar, però tu… tu continuaràs en aquest cercle viciós que no té camí de retorn, continuaras per sempre salvaguardant el teu fals matrimoni rera el qual s'amaga la tribu de peregrines a les que has anat seduint i destruint a mesura de les teves possibilitats i el seu grau d'inteligència.
Estic desvetllant tot el que ja sabia de tu i no volia acceptar: estimat james, ets un dèspota. Jugues a viure en els límits de la bondat i les coses fàcils, ets un farsant, buit per dins, necessitant exprimir la il·lusió de dones poc preparades per conèixer algú com tu, només pel teu propi comfort, alimentant-te de nosaltres, la soledat apenada i l'amor. Repeteixo que no m'amparo en la violació d'una fidelitat que la situació feia absurda, però aquest fet t'ha descobert en massa batalles. M'has ferit i aquest sentiment és indomable.
No puc, amor, llençar a les escombraries tot aquest record, aquests cinc anys de la meva vida. Però m'obligues a pensar que res del compartit ha estat expessament dedicat a mi, mimant un sentiment mutu. Només puc creure que formo part del cretí subconjunt que t'estimula cada matí, i que no és més que comprovar fins on pots arribar i excitar-te amb el teu poder de persuadir aquest ampli ventall de maneres de ser, la de cadascuna de nosaltres. Lluito internament per entendre els teus amors paral·lels i no desprestigiar més la nostra, perdó, la meva història, però no puc.
A aquesta pobra dona, li jures per la teva filla que et casaràs amb ella? De moment ja has aconseguit que abandoni el seu marit... A mi no m'has jurat mai un futur legal i públic, però m'has repetit fins a la sacietat que m'estimes, i la nena ha estat sempre el recurs per resultar convincent. Vés amb compte, amor, perquè t'hi faràs mal de tant utilitzar el nom de la Noa… vols dir que mereix que la converteixis en l'instrument de persuació pel teu egoïsta i nefast benestar i divertimento? M'agradaria arribar al punt pacient de pensar que no ets conscient del mal que fa el teu joc, perquè et convertiria en massa mala persona, i no vull creure que he estimat un fill de puta.
No mereixes haver-me robat la son que ara m'està fent escriure, amor, tot i que et desitjo la cruel lectura dels teus pecats, i veure la serenor, la digne capacitat de reflexió i valoració de totes les possibles veritats, amb les que que sóc capaç de compartir aquest moment que no voldria per ningú que estimo.
Aquesta és la carta d'un adéu amb regust amarg, és la darrera de totes les que també et donaré i que eren extremadament dolces. Te les daré amb cert estupor, indiferència i incredulitat, permetent-te la deferència de conservar tota la meva entrega de forma intacta. Jo no sóc com tu, sóc humil i el meu sentiment és únic, ha estat teu, i ets tu qui ha de conservar-ne totes les mostres. La d'ara i les d'abans.
Mima la meva mirada, aquests meus ulls que vaig regalar-te fa tants anys pel teu aniversari. Em serviràn per veure-m'hi tota la vida, tancar-los i somniar.
I la teva mirada…. , la teva mirada, amor, aquells ulls que tant m'agradaven, sé que aniran canviant de posat, a mesura que avancis en la lectura de tots aquests anys que he anat immortalitzant, a mig camí entre la nostra història i la meva vida. T'odio, si em pregunto el perquè m'has hagut de dibuixar aquest final tant barroer i carregat de recança. T'odio… t'odio i no puc fer-ho. Necessito la sana convicció de conservar una mínima creença en tu, tot i aquest arsenal d'informació indigerible. I si el tiet parla més del que sap? Necessito continuar mantenint-te i que em mantinguis, en el parèntesi que amb els anys i feina, m'has fet creure que era genuí.
Però en aquesta lluita guanya ara i perd després, la autenticitat del meu ‘nosaltres'. Estic confosa. Amor, no te n'adones que així no poden funcionar les coses?
No sé si has merescut res de tot el que t'ha estat donat i què hi ha de cert en la teva mentida. Però jo mereixo morir pensant que tot m'ha estat real. Això si, t'exigeixo recordar-me amb la màxima delicadesa i amb una pesada culpabilitat de saber que has fet moltíssim mal, i no calia.
Només em queda per dir-te que m'entestaré a guardar un record independent i fidel a cada moment de la història més immensa de la meva vida, sense deixar que un final tant tristíssim i que hauria d'estroncar-ho tot, pugui fer-ho. No m'ho mereixo, jo, tot això.
Recorda que et quedaràs sol, si continues creient que pots fer i desfer sense miraments, jugant amb les persones i pensant que ho tens tot controlat.

Encara t'estimo però ja no m'ho sentiràs a dir més.

Samantha