Ets quelcom eteri, no pertanys a aquest món.

Avui no em véns de gust.
Ni tu ni el teu cos blanc.
No vull que la teva mirada,
clara i convençuda,
hi cerqui en els meus ulls
pous plens de desig.
No vull tampoc l'insomni,
nits d'ulls oberts i mans closes
prement les teves carns blanques.

I és que la teva sola presència,
durant uns petits instants
desbarata tota la meva vida.
Perquè després agafes la porta,
i el cop sec sempre em recorda,
entre lladrucs i miaus de moixos,
que ja no hi ets, i que el meu llit
haurà de refredar-se sense remei.

I és que mai no podràs dir-me
que no t'ho he demanat mil cops,
de mil maneres i amb mil paraules:
queda't, vine, dorm, juga, relaxa't.
Resta al llit, jeu, habita'm.

I ara només em queda una opció:
no tenc altra cosa que triar resignació.

Incapaç de renunciar a aquests moments
En visc altres de desesperació contínua.
Però no et sentis culpable, mai no,
perquè tu ets lliure. Ets quelcom eteri.
No ets d'aquest món que habitam els mortals.
Ets etèria, nimfal com la Lolita.

Sempre seràs la meva addicció.