Ets la meva vida

La platja de Cadaqués s'estenia sota els nostres peus, que trepitjaven pedres i sorra i ens unien a la realitat per un fil invisible que volíem tallar d'un cop. Els últims rajos de sol encenien el cel del capvespre, i acariciaven, tímidament, els meus pòmuls humits. Tu encara em miraves amb aquell dubte i aquella por que m'entendria i et corcava per dins. "Gràcies", et vaig dir amb un somriure i, llavors, vaig voler mullar el meu consol en aquella mar d'aigua cristal·lina que havíem escollit com a comiat abans de marxar... més lluny.

En sortir, vaig estirar-me al teu costat desitjant l'abraçada que temies donar. Els teus dits van recórrer-me el cabell mullat com si teixissin teranyines. El mestral bufava indecís i em vestia de dona la nuesa, que contrastava amb els ulls de noia atemorida i pensarosa. Els teus, no deixaven de controlar el lleu balandreig de les ones i les teves mans no gosaven aventurar-se més enllà de la meva esquena. En aquella platja, les distàncies esdevenien pura imaginació; no existia més enllà de l'horitzó, no existia Barcelona ni la meva presó i, sobretot, no existia un forat negre d'edat entre tu i jo. No importaven els quilòmetres ni el rellotge.

"Ets lliure", em vas dir, amb uns llavis delerosos de petons i una veu trencada. Lliure? I què era la llibertat? Potser era poder fer el que volia després d'haver volat com un ocell? O poder escollir a qui entregar-li, de nou, la clau de la meva llibertat? "Vull quedar-me amb tu", li vaig dir, agraïda, i els meus llavis s'acostaren lentament i li feren un petó tímid i sincer a la boca. Després baixaren, com el sol que es ponia, cercant un nou horitzó sota la camisa. Les seves mans, tremoloses, em detingueren de sobte. "De debò m'estimes?" em va dir, potser sense esperar resposta. I jo ja sabia que ell ho sabia, ho havia sabut sempre. Li vaig fer una abraçada i, a cau d'orella, vaig xiuxiuejar-li "Ets la meva vida". Mentre els seus ulls s'entelaven, jo continuava en la recerca del meu nou horitzó... una mica més lluny.

L'endemà cremava i se sentia a prop. L'endemà xisclava rere la lluna. L'endemà... vés a saber on seríem.