Ets d'aure blanc

(Una vegada, algú em digué que l'aure blanc era com la sang,que fins que no està seca no ens adonem d'allò que val)

Xiuxiueig xamós que xales xifrant el xaire siulet
del vent que ve i va venint, vençut, bramant, del bosc:
Crida; viu el riure (la vida minsa...) del caminet,
que t'impulsa a marxar malgrat malmetis el fosc,
sabent que naixerà només un nou gener nu de fred
tan tost com tastis (sentis) d'entre taulons l'enyor tosc.

Només sabràs què és la vida quan jeguis sota el ciment,
quan cremis de sequera la cremor clamaràs per amb aigua calmar,
fugiràs de la falç quan hagis fermat tot el forment,
no estimaràs l'estimat fins que no en vegis la silueta...com se'n va,
bramaràs quan arribi, ara, la calma a la teva brava ment,
però no l'hauràs perseguit, percudit, embravit, enlairat en la mar.

Jeuràs, clamaràs, fugiràs, estimaràs, bramaràs...
Sense ni tan sols mirar allò que ja hauràs fet, només tindràs rancor.
(Visqueres sense vida, begueres sense set)...Membraràs
que en fermar el blat no el granares, quan tingueres l'estimat, no l'amares; tindràs por
d'haver calmat el brau arader, i aleshores veuràs
que potser un dia, potser ahir, vas cometre un error.

(però ets malfiada, i la sang et bull, jove, preciosa i brava...)

I no t'adonaràs de tot el que hauràs perdut
fins que no et vegis la sang seca.
Recordaràs què et vaig dir quan tenies el pou molsut
i la cara de recameca,
i somriuràs veient tot el que l'aure, callant, t'ha dut,
i ara ets feliç... feliç i seca.

(Sóc seca, jove i eixorca, i les llàgrimes que vesso són de ràbia i de dolor!
I el gust salat dels meus llavis em fa recordar el teu bes, sols a la platja...)