Ethan

Un relat de: Winter
Capítol l


“però potser la felicitat no es troba a triar. Potser està en la ficció, a fingir que el lloc on vam acabar era on volíem estar des del principi.”
Rèquiem, de Lauren Oliver


En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a quedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il•luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.
Quan va sonar l’alarma a les set, en Damià es va adonar que s’havia adormit mirant la lluna. Va aixecar-se pensant en el dia que l’esperava: anar a classe, dinar, anar a jugar tennis, tornar a casa, dutxar-se, deures, i llit. Així havien estat tots el dies del seus divuit anys.
Després d’esmorzar va sortir a fora per esperar en Miquel perquè el passés a buscar, i com sempre, feia tard. Passats tres quarts de vuit va decidir anar-hi sol, ja que el seu amic no arribava. Solien anar amb la moto d’en Miquel, i arribaven just a temps, ara que anava a peu suposava que arribaria més tard.
Era hivern. El carrer estava fosc i buit. Cadaqués era poesia buida. Cadaqués era poesia buida amb en Damià caminant pel mig. Caminava mirant al terra derrotat per la rutina, no tenia per què aixecar el cap, se sabia el camí de memòria. Tot i així, a pocs metres de casa va haver de parar quan va sentir un soroll que no encaixava en la rutina d’aquell poble. Estaven fent obres i no podia passar per allà. No tenia cap altre remei, havia de passar pel camí més llarg que travessava la part boscosa. Arribaria més tard, però al menys arribaria a temps per fer l’examen a segona hora. Va tornar sobre el seu pas i va girar camí a un petit bosc per on no passava quasi ningú. Cada pas que feia sentia com s’aixafaven les fulles congelades sota els seus peus. Es va posar la caputxa i els auriculars i va pujar el volum d’Imagine Dragons. Ara no podia mantenir la vista al terra, no se sabia tan bé el camí, però baixava la vista cada dos per tres, potser perquè li agradava veure com es partien les fulles. Es va acabar la primera cançó i, mentre esperava que la segona comencés, va sentir que algú més partia les fulles però amb més velocitat i per més que mirava per tot arreu, no veia res fora de lloc.
Arbres despullats amb algunes fulles ballant al ritme del vent, el cel fosc, a punt de plorar, i el camí recte, com si portés cap a l’infinit. Li va passar pel cap tornar una mica enrere i veure si hi havia algú però se li va esfumar del cap aquella idea quan va començar a sonar la següent cançó. Es va posar les mans a les butxaques i va seguir el seu camí.

Dos quarts de tres. A aquella hora Cadaqués era poesia contaminada.
Aquell matí va veure com dos dels seus companys copiaven a l’examen de literatura i ni tan sols ell sabia per què, de seguida li ho va comentar a la professora. Els dos nois el van mirar amb cara de fàstic, i ell n’estava quasi segur que es venjarien. Però tant li feia, ja no venia d’aquí que hi hagués dues persones més al món que l’odiessin!
S’anava a posar els auriculars quan va sentir que algú el cridava: era en Miquel.
—On t’has ficat a primera hora? —va dir tot donant-li una empenta amistosa.
—Esperant-te nano, podies haver-me avisat que avui no passaries per casa. —digué en Damià amb una veu cansada. Es va posar els auriculars, encara que no va engegar la música i va començar a caminar a pas lleuger— per culpa teva he fet tard, i com que ja havia passat mitja classe, he esperat fins a la segona hora per entrar.
—Però què dius ara? si et vaig enviar un missatge! —va dir en Miquel anant-li al darrere— te´l vaig enviar ahir. Tinc la moto espatllada, i si hagués de passar per casa teva se’m faria molt lluny.
En Damià va fer un gest indicant que ignorava el que havia dit el seu company encara que el va sorprendre no haver llegit el missatge que li havia enviat. Va accelerar el pas, va aixecar la mà tot dient –ens veiem a l’hora de tennis- i va posar la música sense esperar resposta.
Tornant pel camí boscós va parar la música per si tornava a sentir res. I aquesta vegada no va sentir res: va veure algú, a uns deu metres d’on era ell.
Era un noi. Alt i ros. Estava d’esquenes a ell, estava parat mirant alguna cosa. Al terra, al seu costat, hi havia una motxilla i uns papers a sobre. En Damià va suposar que devia ser algú que s’havia perdut per allà, i es va apropar. Set metres. – Tant me fot, si s’ha perdut que es busqui la vida-. Cinc metres –si fa o no fa, només li diré com se surt del bosc-. Dos metres. El noi es va girar. Devia tenir la seva edat més o menys o potser una mica més gran que ell i tot. Portava una samarreta llarga i vella, estava una mica bruta i li donava un aspecte rebel juntament amb els pantalons desgastats i unes sabates també desgastades. El va mirar als ulls, els tenia d’un blau molt clar, del blau que envoltava Cadaqués a l’estiu i feia la vida més bonica. Va pensar en el mar i la sorra. Uns ulls blaus contrastant amb una pell morena. Semblava sorprès però no feia pas cara d’estar perdut. Va donar un pas enrere:
—Tu qui ets? —va preguntar ell amb un to segur. Tenia la veu aspra, semblava enfadat.
—I a tu què t’importa? Només vaig a casa— Va dir en Damià. Va pensar que hauria estat una ximpleria dir-li que el volia ajudar per si estava perdut.
—El camí per sortir del bosc és per allà— i va assenyalar cap a la dreta- no està darrere meu. Què volies de mi? qui ets?
—Coi que ja sé per on se surt. No volia res, ho entens?— Dit això, en Damià es va posar en marxa.
Estava enfadat o potser decebut. Hi havia alguna cosa estranya en aquell noi. No es parava de preguntar què devia fer allà, amb aquella pinta.

Ni tan sols va saludar la mare.
Va pujar directament cap a la seva habitació. Normalment s’hauria tret la jaqueta i hauria baixat per dinar. Normalment. Aquell dia no. Aquell dia en Damià no volia baixar a dinar, no volia anar a tennis, no volia tornar a veure en Miquel, no volia tornar a escoltar música. Aquell dia en Damià no volia existir. I es va passar la tarda estirat al llit.
Llavors va pensar en mi. En Damià. Ai, en Damià. Es va asseure, mirant per la finestra. Va alçar el cap, la Lluna ja no hi era però mentre se li tancaven els ulls, podia veure com els núvols s’enfosquien, a punt per trencar a plorar quan la veiessin.
I efectivament, així va ser. En Damià es va despertar en sentir el plor dels núvols. Ja era negra nit i la Lluna havia tornat al seu llit. Ploraven fort, plovia massa, tot i així va obrir la finestra i va estirar el braç a fora. Cadaqués era poesia nocturna. Li agradava sentir la natura. Aigua, neta i clara. Transparent. Tothom hauria de ser com l’aigua, va pensar.
Va retirar el braç i just quan anava a tancar la finestra va veure el noi ros del bosc. Estava parat a l’altre costat del carrer, per l’entrada del bosc amb la motxilla a l’esquena i amb la mà estesa. En Damià es va quedar mirant com el noi tocava l’aigua i la sentia. De cop i volta va aixecar el cap mirant cap al cel i va tancar els ulls. En Damià va pensar que si el noi hagués començat a plorar ningú ho hauria notat. La seva tristesa passaria com a desapercebuda davant dels plors dels núvols. –El nano està boig- es va dir per a si mateix. I abans de tancar la finestra va veure com el noi obria els ulls, els tornava a tancar i obria la boca per assaborir l’aigua. Se’l va quedar mirant fins que el noi va abaixar el cap. Tot d’una, va treure una ampolla de la motxilla i la va estendre a l’aire perquè s’emplenés. I ho va repetir amb tres ampolles més.

El dia següent, va haver de tornar a passar pel bosc. No es va posar els auriculars ni va baixar la vista, per si tornava a veure el noi. Però quan havia fet la meitat del tram algú li va cridar:
—Eh! Damià! —Eren els companys que havien copiat a l’examen. Havien decidit venjar-se aquell dia. En el fons sentia una mica de por, ho sabia, però no ho volia reconèixer. Ell mai s’havia barallat i sabia molt bé que acabarien donant-li una bona pallissa. Encara no sabia per què coi havia hagut de parlar.
—Què voleu? —Va dir dissimulant la por i la impotència.
—Que què volem? —Va dir el més alt, i seguidament va córrer cap a ell empenyent-lo al terra— seràs fill de puta!
El tenia a sobre seu, no passava ni un segon entre puny y puny, havia perdut el compte de les vegades que li havia girat la cara. Sentia com la sang li sortia del nas i de la boca, i com la cara se li escalfava.
—Què et penses que estàs fent idiota? –Va sentir de sobte dir a una veu coneguda.
—I tu per què coi ho estàs gravant? —van cessar els punys i segons després el pes del cos que tenia a sobre va desaparèixer.
En Damià sentia que estava a punt de perdre la consciència però tot i així va aconseguir aixecar-se. No podia distingir qui estava picant a qui. De cop i volta les cames li van començar a fallar i el cap li donava voltes, les últimes paraules que va sentir van ser de la veu coneguda:
-Com us torni a veure us mato.

En despertar-se la primera cosa que va veure va ser la cara del noi ros del bosc.
-Vaja, com et trobes? —va dir amb la veu aspra. En Damià estava estirat en un llit improvisat fet de llençols, es sentia desorientat i marejat— eh tu, que em sents?
—Què ha passat? —va preguntar desconcertat
Es va incorporar i se’n va adonar que estava en un lloc tancat on l’única il·luminació que hi havia era la de unes quantes espelmes i una llanterna que estava penjada en una cantonada. El noi va observar com en Damià observava confús el lloc on es trobava i va anunciar:
—És l’únic lloc on et podia portar —es va posar de peu i va anar a despenjar la llanterna— tens un got d’aigua al costat per si en vols beure. Jo visc aquí. T’estaven donant una pallissa. T’he tret de la baralla però tenen un vídeo. Jo de tu l’aconseguiria i el boraria.
Després de despenjar la llanterna i apagar-la, la va deixar en una mena de forat que hi havia al terra. En Damià es va aixecar i el noi ros es va posar d’esquenes a ell tot continuant:
—ja està fosc, però no et tallaré pas si vols anar-te’n ara i si et vols quedar fins demà tampoc et diré res. Com et dius?
En Damià va començar a tocar les parets.
—Em dic Damià i visc no molt lluny de l’entrada del bosc— va aixecar el cap observant el sostre, intentant esbrinar què hi havia d’estrany en aquell lloc¬— I tu? tu com et dius?
El noi es va girar cap a ell i abans que tingués temps de respondre en Damià digué
—Les parets, el terra, el sostre, tot està fet del mateix material? —va arrufar les celles i sense esperar resposta va continuar— això és una cova? vius en una cova?
Es va fer un silenci absolut i amb una mirada distant va respondre:
—Em dic Ethan i sí, visc en una cova.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Winter

Winter

2 Relats

0 Comentaris

548 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor