ETERNS

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Era una nit freda i tempestuosa de Novembre. La meva mare va dir no surtis Laia fa molt mal temps. Mes jo ja havia quedat amb les amigues per anar a sopar i desprès potser a xerrar una estona en un bar musical.
Jo la Laia als meus disset anys no feia gaire cas a la meva mare. Vaig posar-me la minifaldilla mes curta que vaig trobar. Una camisa de randes que a mi m’agradava molt i vaig cenyir el meu coll amb una cinta de vellut negre. Feia en quan a mi l’afecta al mirar-me al mirall de una nina antiga. Els cabells de color vermellós naturals i molt rinxolats . Vaig fer una ratlla negre als meus ulls verds clars i la boca pintada de vermell. La meva pàl•lida cara desprès dels mesos de no prendre el sol, feien la resta. Ah¡ i no vaig oblidar les meves botes altes negres.
La meva mare al veurem sortir va torçar el cap i va comentar; sembles que vagis a fer cantonada nena.
Jo no vaig dir res, li vaig fer un peto a la cara que li va quedar amb restes de pintura vermella i vaig sortir cridant. Sols anem a fer un vol mare i anem totes juntes, no pateixis. Ah¡ i el vestit es l ultima moda marona i vaig saltar de dos en dos les escales, no fos cas que el pare s’assabentés i no em deixes sortir.
Les meves amigues les vaig trobar al bar del poble com havíem quedat, allà varem sopar. Mes o menys totes teníem la mateixa fila. Una mica gòtiques i molt joves totes. Ho varem passar bé. Desprès de sopar ens varem encaminar a peu al bar “ La vaca boja”, el bar musical del poble. Varem ballar varem xerrar i va ser com qualsevol nit de dissabte, tot molt innocent. Els mateixos personatges de sempre i nosaltres molt bones nenes encara, sols varem consumir un parell de cerveses . No havíem provat mai cap droga i els licors ens semblaven encara prohibits. Érem molt bones nenes les quatre, ara me’n dono compte. O potser eren els anys vuitanta que encara no hi havia gaire de res al meu poble. Això no ho sabré mai.
Quan quasi volíem marxar va entrar un noi que ningú coneixia. Anava sol i no semblava de la comarca. Es va apropar a nosaltres que ballàvem en un racó i em va dir . Hola com et dius ? Lai vaig fer jo, i tu ? . Leonard va dir. Puc ballar amb vosaltres ?
En Pau que era un xicot molt eixerit va contestar per mi.
Si home, poques noies que tenim i un foraster ens les vol prendre.
No facis cas, vaig dir jo. Vine et presentaré a la colla.
I varem fer amistat , varem ballar i ens ho varem passar bé.
Al cap de molta estona, vaig mirar el rellotge.
Ohhh¡¡¡¡ vaig fer jo, tinc de marxar , els meus pares em maten.
El Leonard va dir. Jo t’acompanyo a casa si vols ?
Hauria de haver dit no,mes el xicot em feia el pes, tenia un no se que d’enigmàtic que el feia simpàtic als meus ulls.
Al meu poble es petitó, i en un dels carrerons i ha com una espècie de mina. Es solsament que una casa es buida per sota, fa com un pont. Allà em van trobar al mati, morta amb unes estranyes ferides al coll, que en l’autòpsia no varen saber que ho podia haver produït.
Les meves amigues parlaven entre llàgrimes de un xicot anomenat Leonard, i els amics nois del poble igualment. Mes el noi no es va trobar mai enlloc. S’havia evaporat, encara avui el busquen.
Varen enterrar-me al cementiri del poble. Jo no ho vaig veure.
Per la nit en Leonard em va despertar.
Laia ara ets eterna.
Que vaig dir jo ? Terroritzada
Si jo soc un vampir i tu també, som criatures de la nit.
D’això ja fa mes de trenta anys. I vaguem els dos molt lluny del meu poble. Busquem sang. A vegades es un animal. Mes altres vegades es un humà. A vegades ens esmunyim en algun banc de sang d´algun Hospital.
Maleeixo mil vegades aquell vespre, la meva mare tenia raó. Ella encara plora la meva mort.
Ho se perquè un dia vaig apropar-me a casa i els vaig mirar per la finestra. Vaig veure als meus pares sols i damunt de la llar de foc , una fotografia meva.
No hi he tornat mai més.
En Leonard un vampir angles diu m’estima. Mes jo estic amb ell per força i penso que això durarà tota una eternitat. No vull ser vampir, sols vull ser la Laia
una noieta de disset anys, els que tindré per sempre més.

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    Karin | 18-03-2016 | Valoració: 10

    La noia no sembla agradar-li gaire això de ser eterna. Mes la reflexió de que tenim de fer cas als grans es bona.Moltes vegades ens passen coses per no creure als més assenyats.

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

464 Relats

1635 Comentaris

322137 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.