Et vull nomenar germà…

Miro les fotografies.
Unes ben desades, altres arraconades a la golfa.
Quantes petjades i records.
Quantes cares, quantes mirades.
Quantes vides que resten al paper,
als dies, al nostre costat.
I el veig a ell, un marrec escotorit,
pel tibat de corda ferma, un somriure dolç
I en un instant veig passar al menut, l’infant,
l’adolescent, el jove, l’home innocent.
Sospiro i recordo la seva por, la seva incertitud,
l’ inseguretat , l’ acovardiment.
Li brolla en la sang.
El delata la mirada, la tremolor del seu respir.
Però ja no, tot ha canviat,
una següent fotografia l’ha desencofrat.
Ara… Si la força té nom, és el seu.
Si la tenacitat té un sinònim, és ell.
Si el bon humor i la candidesa té lluentor,
és el seu somriure.
Amb el dia a dia afegeix un any,
amb els seus entrebancs, saviesa.
Si des del cel s’obre una porta i el veu,
no podrà estar més orgullós del seu hereu.
Estem lluny, però tan a prop.
Som diferents, però tan iguals.
Som branquillons del mateix arbre.
Som quasi be... germans, sí, realment germans.

( Per a tu Toni)