Et vull conèixer a fons

El cos d'ella ja feia temps que li parlava: cara serena, boca relaxada esbossant un somriure, posat sense tensió, moviments compassats i naturals. Només una petita llacuna d'humitat, de suor, sota els ulls denotaven una certa ansietat. Bona figura millorada pels anys. Ell sempre havia tingut un respecte, un gran respecte per les dones capaces d'haver tingut, no ja un sinó dos fills.

Ara era a punt d'obrir el portal.

L'havia reconegut, li havia somrigut: "És una altra persona a qui esperes, oi?" Passat un primer moment de desconcert, immediatament la va reconèixer.

"Si, estic esperant una altra persona, disculpa, no t'havia conegut"

Va entrar a la casa i se'n va anar cap a l'ascensor. Maldava per córrer-hi darrera.
Mentrestant, per sort, el trucaven per dir-li que no calia que s'esperés i en una correguda va arribar a temps a l'ascensor.

De ben a prop, els seus llavis destacaven, mostrant un color vermell amb petites clivelles.

Al replà es va dirigir cap a la porta de casa seva, on tancava la seva pròpia vida, les seves soledats, contigua a la seva. Des del seu terrat, el cop que hi anava setmanalment, l'havia vist prenent el sol, aparentment despreocupada.

S'esperà per poder gaudir-la un moment mes- ella se'n va adonar, li costava d'obrir.

Fet un capsigrany, sense dir res, se li acostà, ella no es va girar; el seu alè ja llepava el seu cabell.

Van romandre un moment així en silenci; ella sanglotà!

Passant-li la ma dins del seu cabell li freguí les arrels fins que pujà el cap i sospirà.

Un moment desprès els seus llavis tastaven el tendre muscle sobre l'espatlla: "t'he versificat", li va dir, sufocat! "T'he escrit un poema!"

"Tota tu em deies sense voler: et vull conèixer a fons!"