Et veig arreu malgrat no hi siguis

Panteïsme vital i sensible, la llavor de la vida en el record de la mort, superació de la mort a través del cicle perpètuament renovat de la vida.
La flor és la imatge de l'exuberància de la natura que brinda tant aparent malbaratament de la bellesa en la seva efímera i fràgil explosió de creativitat que assegura la renovació de la vida.
Conformar-se amb el nostre destí de flors passatgeres és un esglaó dolorós però indefugible vers la saviesa. Em sembla evident que l'has pujat.
Una abraçada,
franz

Tots hem perdut a éssers estimats i suposo que tots ens sentim identificats amb els sentiments que expresses en el teu relat... L'any passat vaig perdre el meu pare i sens dubte va ser el moment més trist de la meva vida (i n'hi ha hagut de molt dolents...)
Sensacional rela! M'encanta la manera com acabes el relat, la última frase...

sense estridències, paleses el buit que deixa una persona com el teu pare. Les poques vegades que havia parlat amb ell, sempre em quedava la sensació que era un home que posseïa la senzillesa de les persones realment importants.
Una molt carinyosa abraçada, Mariona.
Nonna_Carme

estimada sempre és un trauma molt difícil de païr...(...). I m'aturo, punts suspensius perquè em sento i m'he sentit molt incapaç d'escriure sobre aquestes "coses".
Fa un parell d'anys va morir la meva sogra després d'un càncer molt dolorós... Vaig poder escriure sobre el patiment en abstracte, però de la mort concreta d'ella...no. I en tenia ganes, ho necessitava...
És per això que admiro la teva capacitat d'expressar aquest immens buit, amb tota sinceritat. Ho dius amb senzillesa i sentiment, sense arribar a la -entent-me...-, llagrimeta fàcil.
M'ha agradat i m'ha fet recordar... Gràcies i endavant amb el que dius (i el com ho dius) !!!,

Fidel

per la tele, en una entrevista de fa poc, en Vicenç Ferrer que la mort no existeix, que nosaltres seguim existint, el que passa és que aqui no, que aqui sols estem en una terra de pas.

Ho deia amb tanta senzillessa, que t'havies de creure les seves paraules.

Una abrçada GyPSy
(això és una broma nostra, vale? petites picades d'ull entre companys relataires.:))

Ferran

i en tot ésser vivent

...que la meitat del meu cor va partir. M'has fet plorar...

T'ho agraeixo molt. De tot cor, bellissim...

Més que llegir-lo, l´he sentit dins del cor, perquè jo també veig arreu encara la meva mare, la continuo cercant en tots els somnis i en cada flor.