Et vaig perdre. (Culpa)

El 2001 et vaig trobar, eres una gema en brut amb més de cent anys d'existència i ningú va creure amb tu!
Jo vaig saber veure el teu potencial, hi vaig creure i també ho vaig fer amb mi!
Tots dos teníem xacres, ferides d'anys esperant... poc a poc ens vam anar coneixent i confiant l'un en l'altre. Poc a poc vaig conèixer els teus secrets i tu vas saber de les meves il·lusions i de les meves expectatives i esperances.
Et vaig anar explicant el que volia aconseguir i tu em vas anar mostrant els teus recons més amagats, aquells que potser no havies mostrat a ningú.
Els projectes es van anar convertint en realitat. Primer et vaig treure vells attrezzos innecessaris, fins a deixar-te nua.
Poc a poc, et vaig anar vestint amb les millors gal·les, aquelles que eren més dignes i escaients a la teva excel·lència.
Vas anar prenent forma, esvelta, altiva i orgullosa del teu nou posat.
Vaig refermar la teva vellesa, i jo em vaig sentir feliç del que aconseguíem l'un i l'altra. Em vaig adonar que sí, que tenia raó en creure en les teves possibilitats, i tu m'ho vas demostrar i vas fer que la meva autoestima augmentés.
Després tot va canviar de sobte!
Em van fer renunciar a tu i t'he perdut per sempre. Potser no vaig saber lluitar prou, no ho sabré mai.
Ara sé que algú a qui no mostraràs mai el teu interior ni els teus secrets, està gaudint de tu, però sé que no fruirà mai de la teva companyia; quan a vegades passo prop teu i et miro, els ulls se m'humitegen, ploro per haver estat capaç de mostrar-te i no haver estat capaç de conservar-te. Tu saps però que la "culpa" no va ser tota meva.
Hi ha persones que mai gaudiran dels somnis! I si qui és a prop els te i els fa realitat, no poden permetre que els gaudeixi.