et trobo a faltar

Camino a cegues pels carrers amples de la ciutat tot sentint a la pell fenòmens dignes de ser explicats i compartits.
Un dia d'hivern, molt fred però assolellat.
És estrany que el sol, sense tocar-te, t'escalfi la pell. És ben bé com si et recobrís un bel d'escalfor. Un bel sens dubte real i alhora irreal.
El fred et glaça el cos fins fer-te esgarrifar i també sense tocar-te. Una sensació sens dubte real i alhora irreal.
I finalment, el vent, sempre acompanyat de la teva carícia…No puc evitar tancar els ulls per assaborir-la i maleir-me per no haver-ne gaudit quan, sens dubte, la carícia esdevingué real. Cada cop que tanco els ulls i la carícia em recorre les galtes i em remou els cabells se'm dibuixa un somrís als llavis. Un somrís amarg per què et trobo a faltar però també agraït per poder transformar allò que per desgràcia esdevé irreal en una sensació, sens dubte real.