Et tornaries a arriscar?

Fèia molts anys que estava casada amb el meu marit. Ens vam conèixer quan jo treballava d´assistent de vol i ell acabava d´obtenir el seu títol de pilot. Vam començar a sortir. Primer a fer un cafè després de la feina, després algun que altre sopar. Com ell fèia vols internacionals i jo nacionals no teniem moltes ocasions per a coincidir, però tot i això la nostra relació va acabar per ser prou formal com perquè un dia em digués que volia conèixer la meva família i que es volia casar amb mí.

Jo em vaig sorprendre força, només haviem sortit unes quantes vegades des de fèia set o vuit mesos. No és que no m´agradés, però, sincerament, tampoc n´estava ennamorada. M´hi trobava molt a gust, crèia que l´estimava, i vaig pensar que guapo com era i amb diners, era un bon partit. No vaig tardar massa en presentar-li els meus pares i germana, jo vaig conèixer la seva família i no havia passat ni un any que ja teniem el pis enllestit i ens vam casar.

El viatge de noces va ser meravellós. Vam anar al Carib quan aquest destí era considerat com un luxe, però nosaltres teniem l´avantatge de treballar en una companyia aèria i el varem aprofitar.
Després de quinze dies de viatge, sentint-me tractada com una reina, veient que tots els meus desitjos eren complits com si no hi hagués rès més important per a ell que donar-me tot allò que demanava, vaig tornar a casa convençuda que seriem feliços. No, no estava ennamorada, però l´estimava, o això era el que pensava en aquells moments.

De seguida em va demanar que deixés de treballar. Això no em va agradar gens. No n´havia dir rès de deixar la feina abans del casament. Però tot just arribar del viatge de noces va insistir en que era molt millor que em quedés a casa, per poder cuidar dels nostres fills, va dir.

Acabada de casar i de cop volia que deixés la feina i que ja tinguessim fills!

No em venia de gust passar a ser una mestressa de casa. A mí m´agradava la meva feina perquè em permetia viatjar i conèixer llocs i persones noves.

Quan li vaig dir que preferiria seguir treballant em va dir que d´acord, però que només uns mesos, fins que em quedés embarassada. Així doncs, vaig fer-me el propòsit de retrassar la maternitat tot el temps possible. Però alguna cosa va fallar perquè als tres mesos ja estava embarassada. No em va tocar més remei que deixar els vols i quedar-me com a assistent a l´aeroport. I quan va nèixer el nostre primer fill ja em va demanar més seriosament que deixés la feina i em quedés a casa. Que ell ja guanyava prou per a tots i que buscariem algú que m´ajudés a portar la casa perquè jo no hagués de fer esforços.

Em vaig deixar convèncer i des de llavors han passat quinze anys i ja tenim quatre fills. No havia aconseguit rès de tot allò que em vaig proposar: tenir una fèina que m´agradés, viatjar, casar-me al el meu príncep blau.

El meu marit continuava pilotant i viatjant per arreu del món. Sovint estava molts dies fora de casa i tornava per a passar un cap de setmana o un parell de dies abans de tornar a marxar. Em vaig acostumar a viure amb els nens i la seva presència cada vegada em molestava més.

Si alguna vegada em va veure trista o decebuda s´ho va saber amagar molt bé, perquè mai em va preguntat si em passava alguna cosa. De fet, crec que no volia preguntar per por al que podia contestar-li. Jo sé que ell m´estimava amb bogeria. No sé què podia veure en la dona en què m´havia convertit, només estava satisfeta amb els nens i quan ell tornava d´algun els seus vols m´ofegaven l´ansietat i la desesperació.


Com problemes econòmics no en vam tenir mai els nens anaven a bones escoles i s´hi quedaven a dinar. No arribaven a casa fins quasi les sis de la tarde, de manera que jo disposava de molt temps lliue.
Tenia una senyora que fèia totes les feines de casa, de manera que jo tenia tot el temps del món per a mí sola. I quan ella marxava, la casa s´em quèia a sobre. Estava sola.
Aquella no era el tipus de vida que jo esperava, però em vaig anar acomodant a la meva situació fins que va ser massa tard.


Va ser de cop que un dia em van donar ganes de deixar-ho tot i començar una nova vida, però si al meu marit no el vaig arribar a estimar mai de debó la devoció que sentia per els meus fills em tenia agafada per el coll. Era incapàs de passar dos dies sense veure´ls. Com podia ni pensar en marxar i deixar-los! Mai ho podria fer.


Els dies els mantenia plens amb activitats per a mantenir-me ocupada: perruqueria, esteticienne, sortides amb les amigues, anar a comprar roba, sempre ben arreglada i amb un còs encara maco tot i haver tingut quatre fills. Però disposava de moltes hores per a passar en el gimnàs i entre l´excercici i els massatges encara fèia goig.


Però per dins jo m´anava consumint i cada dia era més infeliç. No hi havia rès excepte els nens que m´omplís.
Per això vaig començar a tontejar amb algún dels nois que anaven al gimnàs. No pretenia treure´n rès, només era un joc que em fèia sentir una mica millor. Jo tenia la sensació d´anar envellint per dins tot i que la meva edat no es reflexava en la meva cara.
Alguna mirada una mica tímida, algún comentari respecte als músculs, eren coses així, sense cap malícia. Però d´alguna manera em feien sentir viva.


Un dia vaig conèixer un noi que ben bé podia ser el meu fill. Tindria uns divuit o vint anys. Era alt, maco, simpàtic, agradable, educat, respectuós. Em recordava el príncep que jo havia somniat de petita per a mí.

De seguida va quedar clar que jo li agradava. Va canviar els horaris del seu entrenament per a coincidir amb mí. Va trigar molt a parlar-me, però durant setmanes no va deixar de mirar-me i els seus ulls ho dèien tot.

Un dia vaig fer-me un petit esguinç al peu i de seguida es va oferir per acompanyar-me a la infermeria. Jo em vaig negar, vaig dir que hi podia anar tota sola, i era veritat. Però el noi va insistir i vaig acceptar el seu oferiment.

Després de posar-me un embenat i recomanar-me repòs durant uns dies el noi es va decidir, després de molt persar-ho, a demanar-me que li permetés acompanyar-me fins casa meva. Vaig dir que no, només per la por que em fèia que algú el pogués veure i anés amb històries al meu marit. Ell m´estimava i no volia fer-li mal amb mal esntesos.

Però el noi va seguir insistint, i com jo no podia conduir vaig accedir que em portés a casa.
Un cop allà es va assegurar que estava còmoda i no necessitava rès més. Tenia el telèfon a mà i podia trucar en cas de necessitat. La senyora de fer feines no hi era en aquests moments, i jo vaig començar a sentir una formigor a l´estòmac. Què passaria ara?

I no va passar rès. Tan prudent i delicat com era, tant educat i respectuós es va despedir de mí i em va deixar apuntat el seu telèfon -per si necessita alguna cosa,-va dir. Després va marxar i jo no sé si el que vaig sentir era alivi o desil.lisió.

Quan el meu marit es va enterar del petit accident va voler anular un vol que tenia previst, però el vaig convèncer que només era una tonteria i que en qüestió d´un parell de dies ja estaria bé.


Vaig tornar al gimnàs al cap d´una setmana. De seguida vaig veure aquells ulls verds que em buscaven amb desesperació i no va poder continuar els seus exercicis sense venir primer a interessar-se per la meva salut.

Aquell dia va canviar alguna cosa perquè em va demanar si em podia acompanyar a casa quan sortissim del gimnàs. Vaig preguntar-li el perquè però la única resposta que vaig aconseguir va ser una mirada intensa i un lleuger rubor a la seva juvenil cara. No era massa complicat saber què era el que volia. I per un moment vaig pensar que no arriscava rès deixant-lo que em portés a casa després dels exercicis.

Quan vaig sortir del vestuari ja m´estava esperant amb un ram de roses vermelles a les mans, quasi tant vermelles com les seves galtes. Semblava tant tendre!

No només em va acompanyar aquell dia sinó que em va començar a passar-me a recollir per anar cada dia al gimnàs. Després anavem a casa i preniem alguna cosa.

Encara no sé com ni quí va començar, però la qüestió va ser que de cop em vaig trobar en braços d´aquell noi i que no vam poder parar de fer-nos petons i acariciar-nos fins que el vaig portar a la meva habitació. Després d´uns moments en que volia deixar-ho, de cop em vaig sentir inmersa en una olejada de sentiments i plaers que fèia molt que no sentia. Després em vaig quedar adormida i quan em va depertar el timbre de la porta de casa vaig veure que ell ja no hi era. Vaig mirar el rellotge i - Déu meu, els nens!
Em vaig vestir depressa i vaig anar a obrir la porta.

L´endemà no gosava anar al gimnàs, en sentia tant avergonyida com satisfeta. Vaig esperar us dies i, quan vaig tornar-hi no el vaig veure.


No li vaig donar importància. Potser tenia altres coses a fer però, en el fons em vaig sentir desil.lusionada.
Van passar els dies i no el vaig tornar a veure. Vaig preguntar i em van dir que havia deixat el gimnàs. Això en va extranyar però vaig pensar que era el millor. No sabia l´hora en què havia marxat, però podrien haver arrivat els nens i si m´haguessin trobat acasa amb aquell noi... no volia ni pensar-ho.

Un matí vaig recollir el correu com fèia sempre que anava a acompanyar els nens a la parada de l´autocar que les potava a l´escola i vaig trobar, entre fulls de propaganda i factures, una carta dirigida a mí. No hi havia remient ni segell. Algú l´havia portat a mà.
Quan vaig obrir aquell sobre... el cor em va fer un tomb. Eren fotografies. Aquell noi m´havia esta fent fotografies mentre jo dormia. No hi havia cap tipus de dubte de què havia passat, les fotografies eren prou clares, però el pitjor va ser la carta que va arribar als pocs dies, també sense segell ni remitent, ni falta que fèia.

"Si no vols que el teu marit s´enteri del que ha passat m´hauràs de pagar una quantitat de diners".
Allò era una petita fortuna. El preu del seu silenci eren 3000 euros!

Si fins ara crèia qu
e em sentia desesperada, ara estava segura d´estar-hi.
És cert que no tenia problemes econòmics però, com explicaria la falta de tants diners? El mal parit havia estat investigant el necessari per a saber que disposava de mitjans econòmics i ara es volia cobrar els seus serveis.
Que tonta que vaig ser!

Havia de trobar la manera de desfer-me de tot això! Tenia molt clar que si pagava una vegada seria el principi d´un xantage sense fí. Però no volia que el meu marit s´enterés del què havia passat.
Havia d´idear un plà per a resoldre aquell problema.
De sobte vaig recordar que em va donar un número de telèfon per a posr-me en contacte amb ell. Vaig trucar, es va posar una nòia que es va extranyar unamica en sentir la meva veu.

-En Lluís no és a casa en aquest moment, està al gimnàs. Amb quí parlo si us plau?
Vaig penjar el telèfon. No m´esperava que em contestés cap noia, possiblement la seva promesa o companya.

Vaig començar a controlar el correu. Tant si vivia lluny com si vivia a prop el què estava clar era que no volia que sabés on vivia i per això portava o fèia portar es cartes personalment,

No vaig tardar massa dies en veure´l entrar i deixar una nova carta a la bústia. Vaig sortir darrera seu i el vaig seguir fins la parada d´un autobús que quedava a prop de casa. Va pujar i jo vaig deixar que marxés. Ara ja tenia la certesa que era ell mateix el que portava les cartes.

Les meves properes guàrdies van ser a la parada de l´autobús. Em vaig comprar una perruca fosca i sempre anava amb unes ulleres de sol tan grans que em tapaven la cara. Si anava vestida de forma informal no em podia reconèixer ningú.
No vaig haver d´esperar molt. Als dos dies va tornar a deixar cartes a la bústia i jo estava la primera de la cúa per a pujar a l´autobús. Vaig seure enrera i, fent veure que llegia un llibre i protegida per les ulleres fosques el vaig poder observar amb tranquilitat.

Quí era aquesll noi? No semblava gens el que jo havia vist fins fèia uns dies. Aquells ulls verds que semblaven tant tendres tenien una fredor que m´era totalment desconeguda. Seguia sent atractiu, però al mateix temps semblava una altra persona.

Després d´uns deu minuts de trajecte es va aixecar i va trucar el timbre perquè l´autobús parés. Jo el vaig seguir de lluny i el vaig veure entrar en un local.

Vaig esperar a fora durant tres hores. No tenia molt més temps si volia tornar a casa a temps, però em jugava massa com per perdre la oportunitat de saber què és el què fèia.
Quan em vaig atrevir a entrar em vaig trobar en l´interior d´un lloc molt fosc i plè del fum d´innumerables cigarretes.
Vaig preguntar amb discreció si coneixien en Lluís i el barman m´el va assenyalar amb el cap. Llavors el va cridar per a dir-li que el demanaven i jo vaig fugir com una bala.

Em vaig decidir a contractar els serveis d´un detectiu. Evidentment li vaig haer d´explicar tot el que m´estava passant i tot i que em va recomanar anar a la policia m´hi vaig negar de valent.
Si el contractava a ell era perquè volia discreció.

M´estalvio explicar els malestars que vaig tenir durant els quinze dies que el detectiu va tardar en proporcionar-me els primers informes. Aquell noi tenia vint-i dos anys i un expedient delictiu llarguíssim. L´havien denunciat per a xantatges en diferents ocasions però mai es va poder demostra que fos culpable. Tenia bons advocats.


Vaig pensar que no podria resoldre aquella situació. Llavors li vaig demanar el detectiu que investigués la noia amb la que havia parlat per telèfon.. Ella era una nòia de bona família que portava compartint la seva vida amb en Lluís des de fèia dos anys. La seva família no estava massa d´acord amb la relació, però ells dos estaven molt ennamorats. Per demostrar la família de la nòia que ell era capaç de mantenir-la tal i com ella estava acostumada va decidir que hauria de ser cpaç de qualsevol cosa.

Com en el fons no era dolent va començar a relacionar-se amb dones que, com jo, es sentien soles. Investigava una mica i si tenien prous diners els fèia xantatge un parell o tres de vegades per a aconseguir els diners per a la nòia a la que tant estimava.

I a mí s´em va ocòrrer un plà. A través de l´investigador vaig saber on vivia la parella d´ennamorats, vaig prescindir dels seus serveis i llavors vaig ser jo la que va començar a enviar cartes.

Ara era jo la que controlava la situació. Les cartes anaven dirigides al Lluís i li vaig di que si segui empipant-me amb les seves amenaçes la que rebria les cartes amb les fotografies seria la seva nòia.

Mai més en vaig saber d´ell. No vaig tornar a rebre cartes ni fotografies. Però vaig guardar-les a una caixa forta que vaig contratar en un banc. No crèia que em tornés a molestar més, però si ho fèia...aquelles cartes i les fotografies arrivarien a mans de la seva nòia.

Van pasar un deis en les que em vaig sentir tan aliviada com cansada per tot el què havia passat. Però un cop estar segura que no tornaria a rebre cartes amenaçadores vaig començar a sentir-me de nou buida i trista.

Jo seguia anant al gimnàs. Un dia vaig notar que un noi em mirava amb desitg. Es va acostar a mí sensu masa embudos me va convidar a un refresc amb l´excusa que volia parlar amb mí. Va anar directa al gro. El què volia era mantenir una relació amb mí.
Jo, primer em vaig sentir espantada ja que no vaig poder evitar reviu-re l´ansietat dels mesos anteriors. Però la meva vida seguia tant trista i avorrida que per un moment vaig pensar, et tornaries a arriscar?


Roser Campàs