Et regalo el meu plor... sensible

Joder! Em crido a mi mateixa cada cop que recaic en aquest mar sense fons, on lliuro pugna al teu amor. En un mar de llàgrimes, per cada cop que deies l'estimo i per cada vetllada pensant el mateix. No crec que arribis a sentir mai el que et sento...Saps?
Ara t'escriuré i cada paraula revelarà una llàgrima que n'he sofert.
Cada nit, en la foscor, estirada, adolorida... No puc sense tu! No puc imaginar-te sense acabar lamentant-me! Et desitjo! Et necessito! miro la teva fotografia i tinc ganes d'estripar-la, d'oblidar -te, però no puc...t'estimo massa. Estic boja? Estic obsessionada? No ho se... No ho se... em quedo sense aire... sense forces...tinc la cara humitejada del plor, els ulls em couen, el nas em flameja, algunes llàgrimes em recorren la faç fins desplomar-se en l'abisme dels meus llavis... son salades... i fredes sense sentiment... tristes... és una sensació esgarrifant, t'ho puc jurar.
Em tranquil·litzo però continuo plorant, beso la teva fotografia i m'adormo mentre l'agafo amb força, a tu... a tu que no vull imaginar l'amor que sents per ella! T'he pregat i he jurat no deixar d'estimar-te.
No! Perquè sempre no? No vull! No vull! No vull! No vull perdret! Vull cridar-te suaument tot el que sento...Vull estimar-te sense tenir que renunciar-te! Et necessito! To juro... seria t'han feliç al teu costat... A tu... escolta el meu plor.
No esperaré més amb aquest dolor, m'he cansat de lluitar per què tot em sembla impossible... el meu amor no te límits, no el puc oprimir, igual que no puc oprimir el que sento en aquest paper, no hi ha paraules, ni plors, ni carícies, ni crits, ni consols, ni tan sols el dolor que sento es pot igualar al meu amor.
¿Perquè t'estimo tan? Pels teus ulls, per què ets diferent, ets sincer, i sensible... No puc parar de plorar-te, em rendeixo definitivament.