Et miro...

Et miro i m'adono de com m'agrades. De com m'agrades tu en general. Et miro i m'adono que no hi ha res de tu que pugui molestar-me. Res que no em pugui tornar boja. (A part de l'insignificant fet de que no m'estimis, és clar). Et miro i m'adono que estic perduda. Que et necessito. Que necessito que sentis per mi el mateix que jo sento per tu. Et miro i m'adono que tot, al teu costat, per mi té el mateix valor que aquell cèntim de més que em va cobrar el forner l'altre dia. Et miro i m'adono que tu per mi tens més valor que el món sencer. Et miro, i de seguida m'arrepenteixo d'haver-ho fet. No pel simple fet d'haver-te mirat. També per tot el que ha suposat aquella mirada. De tot el que m'he adonat en un sol segon. N'estic completament penedida, creu-me. Si no t'hagués mirat ara no seria tan conscient de com m'agrades. De com m'agrades tu en general. De que no hi ha res de tu que pugui molestar-me. Res que no em pugui tornar boja. Però sí, t'he mirat. I m'he adonat de tot això i d'una llarga llista de coses més que si hagués de començar a enumerar no acabaria ni l'any que vé. Són tantes les coses de les que m'he adonat en el petit instant en que se m'ha ocorregut mirar-te...Masses coses. I massa tristes.