Et mire

Un relat de: Amathysta
Vas enxampar-me mirant-te. Els nostres cossos romanien nus i distants després d’haver xocat l’un contra l’altre. Com si fossin les onades del mar trencant sobre la sorra, penetrant-la i arrossegant-la mar endins. Que dins que havies arribat, tu! Ara, que ja havia atracat a bon port la calma i no hi havia més set ni més gana, ens adonàvem que tu eres tu i jo era jo: que no t’havies embrancat a les meves entranyes o, més ben dit, que no ho havies pretès pas. Jo, així i tot, encara sentia les pessigolles a l’interior del ventre, i s’enfilaven capritxoses pels costats fins als pits, concretament al cor. I et mirava i el cap bullia i llavors m’abandonava al pensament. Crec que ja ho saps, que penso molt. Que sempre estic buscant respostes que no existeixen. En aquest cas, la resposta fores tu. El que em faltava era la pregunta.

Hi hagués hagut un immens silenci, però no li deixaves pas amb la teva respiració profunda. Havies d’estar somiant quelcom meravellós car els teus llavis prims s’enfilaven per les cantonades del teu somriure, plàcidament. Quina pau que em donaves! I jo, que em mossegava la carn tendra de la galta, respirava pràcticament la teva imatge i sentia una calor suau que lluitava envers l’aire fred que es colava per la teva finestra mig oberta. I ara què?; em preguntava sense ser conscient de la transició. Tant em val, a mi, el món allà fora! Ara estava a la teva madriguera, a la nostra platja, i et mirava i tu dormies. Hores i hores vaig estar mirant-te, i et bellugaves i tenia por que el teu son es trenqués i m’enxampessis.

I em vas enxampar. De sobte, vas obrir els ulls i em vas mirar desconcertat. Crec que et vas acollonar: una xicona mirant-te fixament, irremeiablement feliç, o potser una micona estràbica arran de la poca llum i no portar les ulleres. Em podria quedar cega sense que m’importés, si hagués estat per mirar-te totes les nits! Vas riure nerviós. Sabies que sóc capaç d’endevinar quan rius perquè quelcom t’ha fet gràcia o per compromís? Vas girar-te per agafar el son altra vegada i vaig fer el mateix. Però mirar la paret em sotmetia a la immensitat d’una nit fosca i tràgica. Allà fora el món seguia rodolant, ho veia perquè tenies la finestra oberta. Podia veure els núvols bruts flotar allà dalt del cel, les llums de les ciutats parpellejar, la moral afilant-se les ungles per desfer-nos l’endemà. Què collons, que jo no volia girar-te l’esquena. Que jo creia que encara érem un sol cos.

«No he desitjat mai cap cos com el teu». Ara la poesia venia a fer-me costat i els versos ballaven dins del meu cap, entremaliats i bonics com les meves muses. O com les teves cames. «No hi havia a València dues cames com les teves» que caminen tan de pressa, tan, que a voltes mai t’avançava. I des del darrere jo et miro i et contemplo. Vull dir, que et mirava i et contemplava. I buscava molles de pa per terra, a veure si me’n deixaves, alguna pista per retrobar-te. I seguidament, amb tants poemes d’amor d’Estellés, queia sobre mi la força del vers «No hi havia a València dos amants com nosaltres, car amants com nosaltres en són parits ben pocs». Era, aleshores, quan em vaig adonar que probablement ja hagueres dedicat aquests poemes. Que li hauries xiuxiuejat a qualsevol a cau d’orella les mateixes paraules que jo et volia xiuxiuejar a cau d’orella. I una malenconia m’arrossegava a sospirar baixet i, com una necessitat, em girava altra volta per veure’t.

Les pigues de la teva esquena m’agradaven, però no em vaig atrevir mai a unir-les amb línies imaginàries que traçaren les meves carícies. Contràriament, rebutjant el mal que em podia fer l’emotivitat i el romanticisme, vaig llençar-me de cap a l’erotisme. Que el sexe ens tornés a unir a contracor, enfollits pel magnetisme de les ànimes. I recordo que et vaig abraçar i que t'encongies, murmurant qualsevol cosa. Potser replicaves perquè et mossegava el lòbul de l’orella, o perquè el petonejava l’espatlla i l’esquena i les meves mans et recollien i es precipitaven per la teva pell com trineus sobre la neu.

Vam tornar a ser la lluita de les onades i la sorra. Jo gemegava perquè l’ànima se m’estremia i amb els dits t’empenyia els malucs cap enfora. Tu n'empenyies amb més força, amb més set, amb més gana. Em fascinava tant, el dins que arribaves a ser! I m’espantava tant com m’esgarraves l’existència! Aquella nit vaig trobar la mort al teu llit, no ho dubtis. I el cap se m’enlairava i jo et mirava com t’havia mirat quan dormies. I tu em miraves embogit com un sàtir, i jo volia que et recaragolessis als meus pits com enfiladisses o com el fum de tabac. Els meus crits de glòria foren les respostes que mai vaig arribar a dir-te, les conclusions que vaig arribar de tant pentinar-te amb la mirada: que el teu cos és d’Adonis! Suau com la innocència, blanc com la puresa de la neu, càlid com el primer petó de matinada de dos enamorats adolescents... i jo una pobre Venus derruïda que ha perdut el seny per un mortal, una deessa desconsolada que plorarà la teva absència.

Al final, el desig no va marxar mai. Mai més vaig poder deixar de mirar-te, ni tan sols quan vam arreplegar-nos i ens diguérem adéu. Ni tan sols quan ja no hi eres: jo t’imaginava perquè t’havia gravat a la nineta dels meus ulls. I encara et recorde i et mire, solemne, dormint, amb aquell somriure plàcid, amb la sorpresa del teu rostre quan em vas enxampar.

A mamar, tots els versos!

Comentaris

  • Un relat preciós... [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 18-11-2018 | Valoració: 10

    M'ha encantat llegir: Et mire.
    Per a mi, es preciós i molt bo.
    Tens una imaginació molt bona i per a mi, es com una prosa poètica que és una meravella.
    Escrius molt bé, Amathysta.

    Una salutació dolça...
    Rafael Molero

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Amathysta

6 Relats

7 Comentaris

571 Lectures

Valoració de l'autor: 7.83