Et donaria amor

Un relat de: ombra8

Era ja capvespre, i ell anava caminant cap cot per damunt l'arena de la platja. Les ones li banyaven lleugerament els peus i s'enduien les restes d'arena que li quedaven enganxades cada cop que caminava.

Si mirava mar enllà podia atresorar una preciosa posta de sol. De sobte, un instant després d'observar aquella posta de sol tan meravellosa, un reguitzell de records li van venir al cap. Seguidament un parell de llàgrimes li vessaren dels ulls i és precipitaren sobre l'arena.

S'aturà, les va observar mentre es camuflaven en l'arena i seguí caminant tot ensopit. Anava pensant, reflexionant, meditant... La veritat és que no s'ho podia creure, l'hi era impossible creure-ho.

Realment el que no volia era assumir la realitat, la crua realitat. Com podia haver-li traït els seus sentiments d'aquella manera? No se'n podia fer creus, i quan més hi pensava més s'hi capficava, no s'ho podia treure del cap de cap manera. Tornà a recordar-ho tot per enèsima vegada, i quan més ho recordava més trist i més penós es trobava.

Tot havia començat aquella mateixa tarda. Arribava de la facultat de farmàcia tot esgotat. Havia estat un dia realment estressant, havia fet un examen esgotador de dues hores i mitja i la veritat és que li havia anat d'allò més bé. Arribava a casa exhaurit, però també satisfet. Tenia ganes de veure ja la Marina, la seva estimada Marina. Feia dos anys que s'havien conegut i un que vivien junts. La veritat és que se l'estimava, i molt que se l'estimava, per a ell la Marina era la persona més important de la seva vida. Ella tenia un any menys que ell, era tendra i alegre. Sempre recordava les vegades que ella l'havia escoltat, l'havia ajudat i donat suport en tots el problemes que havia tingut, i ell això ho agraïa donant-li tot el seu amor i felicitat.

Antes d'entrar a casa se li acudí una idea, entraria sigil·losament i li donaria un ensurt, sabia que a ella allò li agradava. De manera que obrí la porta silenciosament i sense fens gens de soroll anà caminant cap a la seva habitació. De sobte però, començar a sentir uns gemecs,però aquell gemecs no uns gemecs de dolor, el que sentia eren uns gemecs de plaer, de com si la Marina l'estigues fent l'amor amb un altre noi. S'apropà lentament a la porta i parà l'orella. No s'ho podia creure, les seves pitjors sospites s'havien fet realitat i allà estava la seva estimada Marina cardant amb un altre noi.

Li caigué una llàgrima que lentament li anà davallant per la galta fins a caure a terra. Obrí la porta i observà aquell espectacle. A sobre el llit s'hi trobaven la Marina i un noi que no coneixia de res, estaven arraulits, el noi a baix i Marina estirada a sobre seu que li acariciava el pit. La Marina es girà cap a la porta, i li canvià la cara completament. Tenia una expressió de temor, es va quedar commocionada i arrencà a plorar. De sobte ell digué: "No m'ho esperava mai de tu Marina. Pensava que tots aquells t'estim, i aquelles poemes en que deies que només em desitjaves a mi eren vertaders. Ara veig que has estat una gran actriu. Si una gran actriu, i te'n don l'enhorabona. No havia sospitat res fins ara que ho he pogut apreciar amb els meus sentits". Tancà la porta i marxà del pis el més ràpidament possible. Llavors era quan havia arribat fins a la platja. Tot havia anat més o menys d'aquella manera.

Quan va acabar de tornar d'imaginar-ho tot s'adonà que ja havia arribat fins al vell far del port. Aquell far li duia molts records, aquelles nits màgiques que havia passat allà amb la Marina eren inoblidables. No s'ho podia creure, no s'ho volia creure, era una cosa incomprensible. La Marina era la persona més important de la seva vida, sense ella la seva vida no tenia sentit. Tornà a plorar aquelles llàgrimes d'impotència i de ràbia. Estava anímicament arruinat.

De sobte sentí un crit i va tombar el cap endarrere. Era la Marina que venia corrent cap al far o ell es trobava. Aquella imatge li copsà la ment, la Marina corrent a través de la platja amb els darrers rajos de sol que li il·luminaven la cara i una part del cos, aquell cos jove i tendre que ell havia tastat tantes vegades. Els pèls se l'hi posaren de punta. Venia corrent amb llàgrimes a la cara i cridant el seu nom. Arribà a la seva altura i li digué: "Vull que em perdonis, per favor, ja se que no m'ho meresc però vull que hem donis una altra oportunitat per poder estimar-te, acariciar-te, besar-te i enamorar-me mil vegades de tu". Al finalitzar acostà els seus llavis als del seu estimat i li feu la besada més tendra que mai havia fet. Llavors ell arrencà a plorar i li digué: "No, ets tu que m'has de perdonar-me a mi, per no haver-te estimat, sóc jo el vertader culpable. Et vull per sempre més. No et vull tornar a perdre. Estima'm!"

Comentaris

  • Amor...[Ofensiu]
    annah | 11-05-2009 | Valoració: 10

    sovit quelcom tan fàcil... i a vegades tan complicat!

    Una narració plena de sentiment!

    M'ha agradat molt!

    Una abraçada!

    Anna

  • korius | 11-05-2009 | Valoració: 10

    oh que polit!
    no se com ho fas, però has fet que em senti molt identificada(i això que no he viscut jajaj) i déu meuuu... aish tinc els pèls de punta...
    i siii jajaja l'Athletic(L) abans tractava altres noms, però aquestos molen més(L)
    segueix escrivint que fas que m'emocioni jajaja
    1petonàs!

l´Autor

ombra8

9 Relats

7 Comentaris

9062 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
"Estimàvem la pluja,
la fràgil intimitat de la pluja "

"Boja com jo, m'escoltes i somrius. "

"No et diré pas què hi ha rera cada paraula"

"Novembre m'omple els ulls
de claredats."

"Estimo el silenci"

"Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa."

Miquel Martí i Pol

Mallorca
1991
Som jove, em falta molt per aprendre. Llegiré i escriuré però, sempre dins la mediocritat.