Et donaré la vida

Un relat de: Olga Cervantes
La lluna plena, com un sol mort, dibuixa a llevant un camí d’acer sobre la foscor d’un mar immutablement quiet. A l’altre costat, a ponent, uns llunyans llampecs il•luminen el petri cel. Per un instant, tres grans vaixells tremolen a l’horitzó, com fantasmes buscant l’escalfor d’un cos. El far, d’esquena a la ciutat, reflecteix amb el seu raig tot el penya-segat, buscant una platja perduda en el passat que només es retroba somiant. En lloc de platja hi ha un port; moll de càrrega i descàrrega, asfalt, sofre i els crits de les gavines espantades buscant rates.

Pel fred camí fora muralles que porta al cementiri, camina un encaputxat amb una gran capa fuetejada pel vent. Sembla una ànima en pena que amb la mort volgués passar comptes.

Assegut en un banc de pedra que hi ha sota una figuera, espera un petit diable amb cua i orelles. És un gat… negre com l’ombra a qui espera. Quan l’encaputxat s’acosta, la bestiola salta i camina al seu costat.

Lentament arriben a una reixa que tots els divendres deixa oberta l’enterramorts del cementiri, a canvi d’unes monedes. L’espectre empeny amb una mà la porta, perquè a l’altra hi duu enfundat un orgue modern, amb el que després tocarà acords vells.

Grinyolen les frontisses amb un to de queixa i
en un acte reflex al gat se li eriça el pèl, d’un salt es refugia en una espatlla de l’ombra negra, com si li fes fàstic la putrefacció de la terra.

El panteó de pedra fosca i aspecte neoclàssic té una inscripció gravada a l’arc de la porta d’entrada: ”En aquesta nit eterna, dorm Roger, el cor d’Elisenda”. El silenci d’una creu celta empara l’epitafi i dóna respostes eternes…

Entren a la capella on només hi ha un altar de pedra i un seient de fusta vella. El gat es posa suaument sobre l’altar com si fos el banc del camí, el de la figuera, el que del sol del dia encara manté la tebiesa de la vida.

Elisenda, abaixant-se la caputxa, deixa entreveure els lluents rínxols del seu cabell negre i descobrint l’orgue, el posa també a l’altar, amanyaga el gat i es disposa a tocar: Tocata i Fuga en Do Menor, de Bach.

Se sent un frec de pedra i una llum blanca envaeix la cripta…

***

Elisenda i Roger s’havien conegut a Praga, en un viatge de fi de carrera. Ella havia renunciat a moltes gresques per tal d’estudiar al conservatori els acords que portava a les venes. Ja havia firmat un contracte com a concertista a Barcelona. El que Elisenda encara no sabia és que patia una malaltia coronària que li obstruïa la vida.

Ell tenia una brillant trajectòria com a cirurgià al Clínic de Barcelona. Era donant d’amor, d’alegria i també de teixits i òrgans. Quan va arribar el cas planejà, molt subtilment el destí del seu cor que seria per la seva estimada, que tant el necessitava.

Va passar el temps i la malaltia d’Elisenda s’agreujà. Va quedar ingressada al Clínic, a l’espera d’un trasplantament que mai arribava.

Roger es suïcidà una freda matinada d’hivern, simulant un accident quan sortia de guàrdia, a la mateixa porta d’urgències de l’hospital on ella estava ingressada. Havia fet un pacte amb el diable i abans de sortir de l’hospital anà a l’habitació on jeia adormida la seva estimada. Li donà un petó als llavis i li digué a cau d’orella: “Té el meu cor, Elisenda, amor meu i no t’oblidis de despertar-me amb una sonata”.


Comentaris

  • portes molt bé el relat...[Ofensiu]
    Rafaelmolero | 11-09-2014 | Valoració: 9

    i engatxa tant que m' he quedat bocabadat... età molt bé i el seu terror es manisfesta a cada pas que vaig llegint el relat. Vaja, relat, interpretes molt bé les situacions. Un gran salut de Rafael Molero

  • Molt bo.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 18-06-2014 | Valoració: 10

    Un relat de terror molt bo i que fa pensar.

    Pobre parella d'enamorats, que no va durar molt, i que va tenir un final tant tràgic.

    I l'espectre que complia la paraula de l'enamorat i tocava una peça d'orgue per ell...

    Haig de tornar a llegir el relat, i me'l guardaré als preferits.

    Felicitats, Pinya de rosa.

    Una abraçada!!!

  • Deliciós[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 05-06-2014

    No te'l valoro doncs és brillant però hi entreveig en Poe i en Shakespeare. No et poso un nou doncs potser era de la teva inspiració. I deixant apart la crítica, he trontollat al llegir-te, doncs la teva expressionalitat del petit conte és genial.


    Sergi : )

  • una història genial[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 31-05-2014

    i rodona, un relat molt ben portat, malgrat jo diria que li costa d'arrencar, però un cop agafa la velocitat de creuer, arribes al final en un sospir, lligant tots els caps i els nusos del misteri que envolta la història d'amor etern que ens expliques.

    Rodo i perfecte.

    Ferran

  • Un relat que m’ha impressionat[Ofensiu]
    Naiade | 30-05-2014 | Valoració: 10

    Escrit amb un romanticisme extrem, va desgranant una historia molt ben narrada, evocant detalls que fan que quasi la puguis veure. Reuneix els ingredients d’una bona novel•la curta.
    Enhorabona. Cada cop escrius millor

  • Per amor[Ofensiu]
    rautortor | 22-05-2014


    El romanticisme –tant el literari com el vital– no ha mort, per molt que alguns intentin demostrar el contrari. El teu relat n’és una mostra. Tant en el tema com en el text.

    Comences contraposant hàbilment antònims: llevant quiet, ponent tempestuós; platja somiada, port d’asfalt, sofre i rates. I enmig de la dicotomia, fantasmes cercant l’escalfor d’un cos.
    I comença la història: l’encaputxat i el gat negre –petit diable amb cua i orelles, camí del cementiri amb un orgue modern perquè no oblidem que la trama no queda lluny dels nostres dies. Així i tot, et prens la llicència d’atansar-te al món clàssic: la porta s’obrirà a canvi d’unes monedes.

    Un cop dins del mausoleu –no hi podia faltar– ens insinues el perquè de tot plegat amb l’epitafi de l’entrada. Elisenda interpreta Bach i Roger, tal vegada, es manifesta lluminós rere la llosa del sepulcre...

    Ella amb la música a les venes –gran imatge–, fatalment malalta; ell, cirurgià donant d’amor, d’alegria i d’òrgans –aquest detall, de moment, ens desconcerta. I passa l’inevitable, el suïcidi, pactat amb el diable, perquè tingui un final feliç que tan bé expressen les darreres paraules de l’enamorat.

    Vixit ut semper viveret –va viure per continuar vivint– trobem escrit al mausoleu de Bernat de Vilamarí, al claustre del monestir de Montserrat. En el teu cas, potser caldria dir va morir perquè seguissin vivint. I tot, tot, per amor.

    Un gran relat, Olga.

    Raül

  • 10 més 10 més 10 més 10...[Ofensiu]
    Annalls | 20-05-2014 | Valoració: 10


    Quin relat pinya !!! Detalls no en falten, poses al lector ben be dins l'histoira, el cuses més ben dit perquè no se li escapi detall...
    L'historia mes bonica i inesperada no pot ser, no sé quin és el concurs d'aquest més però si l'has fet per això ho poses difícil als altres.
    I tot aquest temps sense escriure? No pot ser deus tenir pilons d'escrits per casa.

    Continua si et plau... Un gran gran relat que ma arribat fortíssim !!

    Anna

  • Quin relat més bonic, Olga![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-05-2014

    Molt ben escrit, tendre i unes frases precioses.
    Et felicito!
    Una abraçada a tu i a l'Aleix.

  • Romanticisme[Ofensiu]
    Carles Ferran | 20-05-2014

    Un relat gòtic, però no tenebrós. Una sendera que condueix pausadament a un final ple de tendresa, amb una prosa exquisida. Enhorabona.

  • Vida i mort en bellesa[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-05-2014 | Valoració: 10

    És magnífic aquest relat. Barreges bellesa i por en un mateix relat, tan descriptiu i emotiu que el veig clarament. Em recordes Edgar Allan Poe. Fa por i m'encanta. Una abraçada i petonets!

    Aleix

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Olga Cervantes

Olga Cervantes

37 Relats

225 Comentaris

22814 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Nascuda a Barcelona fa uns anys, he viscut gairebé sempre a l'Hospitalet de Llobregat, però la meva etapa literària va començar al Poblenou. Es veu que el mar m'inspira. Potser, algun dia faré arribar el mar fins la muntanya.