Esvoranc

He caigut en l’esvoranc dels silencis.
Des d’aquest balcó abocat a l’abisme,
no et sé estimar,
ni dir,
ni tan sols besar.
Milers de llumetes blanques,
dibuixant la ciutat,
m’han reclòs en l’arrel d’un desencontre
que es multiplica com un càncer astut i maligne,
que ensenya les dents d’un temps
que no és el nostre.
No em pots tocar, encara que ho vulguis,
encara que jo també ho vulgui.
Ningú no em pot tocar…
Aquesta vesprada sóc una estàtua de sal;
com un monstre que existeix mentre escriu,
em creixen braços i cames a ritme de mot.
T’encalço per no atrapar-te
et defujo com més et necessito.