Estúpida història d'amor. (O intent desesperat de trobar un títol)

S'havia mudat molt per aquella ocasió. Els botins nous, aquells amb tacó que s'havia comprat expressament per aquella nit, li feien mal als peus però no li importava. S'havia maquillat bastant i fins i tot s'havia posat aquell pintallavis nou que pensava no posar-se mai perquè era d'un vermell molt cridaner.
Amb tot, ni el maquillatge ni la roba es podien comparar amb la il·lusió i les ganes que en tenia. Li havia promès: aquella nit es veurien! I, per tot el que s' havien dit, per tota la confiança que s'havien agafat, per tots aquells dies parlant i coneixent-se, tenia l'esperança de que aquella nit seria especial.
Els ulls li brillaven i se la veia ben il·lusionada i feliç. Seria la nit, seria el moment, seria el tall de vida que sempre havia desitjat. Estaria amb ell i, simplement això, ja era molt per ella. Sí que tenia l'esperança de que alguna cosa passés però es conformava, i de sobres, amb passar la nit al seu costat.

Es va repassar el maquillatge, va posar-se l'abric i va agafar la bossa. I cap a la festa, s'ha dit.
Ja l'esperaven i li van obrir de seguida la porta. Anava saludant a tothom a mesura que els veia. Dos petons per aquí, una abraçada per allà... Però no el veia. Una abraçada per aquí, dos petons per allà... Però res.
Va començar a desesperar-se. On era? No havia arribat encara? No vindria, potser? Però no es va atrevir a preguntar-ho a ningú i es va quedar amb les preguntes voltant pel seu cap.
Mitja hora i el senyor no arribava;
una hora i ningú: l'esperança començava a minvar;
una hora i mitja i estava clar: ja no venia.
Havia tornat a prometre per res, havia tornat a gastar paraules esperançadores inútilment i havia fet que ella acabés de confirmar-se que no valia res i que no era prou.
I ella? Ella havia tornat a confiar, havia tornat a creure que aquell cop podria passar alguna cosa, i que aquella nit seria tan màgica com sempre havia somiat.
La noia intentava refer-se. Estava en una festa i, si més no a l'amfitriona, li sabria greu veure-la d'aquella manera; els altres pensarien que era una amargada. Va voler no plorar i fer veure que estava bé i s'ho passava de conya però no era tant bona actriu i va decidir marxar per no molestar més del que ja havia molestat aquella nit.

I va començar a córrer carretera avall, amb la cara ben molla i els ulls negats d'unes llàgrimes que molts podrien creure exagerades però que reflectien tot el dolor que havia significat un simple "plantón" i, alhora, tot l'amor que sentia que, òbviament, ja ningú podria dir que era fals. Ara sí que ja en tenia prou de gripaus.
De cop, unes llums la van enlluernar. Va aixecar el cap i va veure, davant seu però a l'altre carril, un cotxe d'aquells tunnejats. El conductor anava prou ràpid com per no tenir temps de parar-se si alguna cosa se li creuava de sobte.
Ella ja en tenia prou. De què li servia continuar vivint si tant sols vivia per ell i ell no li feia ni cas? A la de tres canviaria de carril, ja n'estava farta d'aguantar.
Una, dues i... tres!

Es va despertar el dia següent, a l'hospital de la ciutat. Ell era al seu costat i feia cara de sorprès.
-Per fi et despertes! Com et trobes?
-Què? Què passa, on sóc?
-No te'n recordes? Ahir a la nit ens vam trobar per la carretera. Jo anava cap a la festa i et vaig trobar corrent allà. I de sobte et vas posar al mig de la carretera i vaig intentar frenar però no vaig poder... Em sap molt greu! Sort que t'has salvat!
-Eres tu? Però jo... pensava que no vindries a la festa, era molt tard. I perdona'm a mi, vaig ser jo que em vaig posar al teu camí. No sabia que eres tu...
-Per què ho vas fer? Per què et... volies... matar?
-Millor... que m'ho guardi per mi. O potser... potser sí que mereixes saber-ho. Però promet-me, sisplau, que no et riuràs de mi.
-Com vols que me'n rigui? Explica'm-ho tot.
-Doncs resulta... que em feia molta il·lusió passar aquella nit amb... tu. I vaig veure que passava el temps i no arribaves. Vaig pensar que m'havies fet servir per riure i que... no volies venir ni estar amb mi. Que tot el que havíem parlat nits abans no havia servit de res, que realment mai... t'aconseguiria. Així que... només tu feies que encara visqués, saps? I... ja no tenia cap sentit seguir.
-Què? No, no pot ser. M'estàs dient que et volies matar perquè creies que jo no et feia cas? M'estàs dient que creus que no m'importes?
I, sense més paraules, van segellar aquell moment per sempre amb aquells llavis que mai fins llavors s'havien atrevit a ajuntar-se.