Estrès

Un relat de: Pere Bartrés
Estrès

Sona el despertador.
No faig el ronsa. No puc. Em llevo, em poso la bata a les palpentes i vaig cap a la cuina. Mentre s’escalfa el cafè al microones vaig al lavabo i pixo. Torno, em serveixo el cafè i prenc unes galetes de l’armari. M’assec a taula i tres minuts després m’aixeco. Esbandeixo el got amb aigua, amb la mà recullo les molles de la taula i torno cap a la meva habitació. No obro el llum perquè a la meva dona encara li queden deu minuts extraordinaris de son i com la desperti, és capaç de matar-me. A les palpentes, amb moviments mecànics assajats mil i una vegades, obro calaixos i l’armari fins agafar tot el que necessito. Surto de l’habitació, carregat amb la roba, amb compte de no fer soroll. Deixo la roba damunt del sofà i agafo el comandament de la televisió i poso les notícies. Mentre veig els titulars, que mai són alegres, em vesteixo. Apago la tele, travesso el passadís de casa i, abans de sortir, agafo la corretja del gos del moblet del rebedor. Obro la porta i el gosset, com sempre, surt abans que jo tot remenant la cua, content i feliç. Pugem a l’ascensor, descendim els cinc pisos que ens separen del terra i sortim al carrer. Fa molt fred i no m’he posat la bufanda. Quan pugi, ja l’agafaré. El gos, immune al ritme del seu amo, ensuma tranquil•lament les faroles, els arbres, els arbusts de la plaça fins que a la fi, pixa. Anem cap al bloc. Pugem a l’ascensor, miro el rellotge i, com sempre, me n’adono que faig tard un cop més. Obro, entrem i vaig cap a la meva habitació. El llum de la tauleta de nit ja és obert. Bon dia, bombonet, li dic a la dona dels meus somnis i li faig un petó al pòmul alhora que ella remuga quelcom inintel•ligible. Marxo altre cop. Quan sóc dins de l’ascensor recordo que fa massa fred i que hauria d’haver agafat la bufanda però ja faig tard i no tinc temps per tornar enrere. He de caminar cinc minuts fins arribar al pàrking. Ho faig amb el coll encongit, les mans a les butxaques i marcant un ritme propi de militars. Només són les set del matí. Quan arribo al pàrking la gola ja fa estona que es queixa i, probablement, si no vigilo, aquesta nit tindré raspera al coll. Obro la porta del garatge, camino les cinquanta passes que hi ha fins al cotxe i hi entro. Com cada dia, com que fan les places dels pàrking tan amples, he de posar els cinc sentits en el que faig per no ratllar el cotxe contra les columnes, les parets o els altres cotxes que hi ha aparcats en aquell soterrani de dimensions descomunals. Després de fer mil maniobres, aconsegueixo sortir del pàrking amb només una ratllada, petita això sí, al para-xocs davanter. Baixo del cotxe, sense caçadora ni bufanda, per tancar el cony de porta del pàrking. Quan torno al vehicle estic convençut que la meva gola no resistirà gaire temps en estat de bonança. Condueixo vint metres i arribo al primer dels quinze semàfors que he de creuar abans no arribi a la feina. Com sempre, el vermell dura més que el verd: algú ho entén això, pregunto. Porto ja set semàfors i només queden deu minuts per fitxar dins dels límits estipulats per l’empresa. No arribaré a temps. Prem-ho el clàxon amb força i maleeixo a l’home que tinc al davant per no adonar-se que ja fa un segon, un, que el semàfor és verd. Tira, home, tira, li dic emprenyat, Que no saps conduir o què. Avanço una mica. Només una mica. Hi ha tants cotxes que només aconsegueix passar el semàfor el collons d’home que tenia al davant. Mirant al seu retrovisor veig com em mira i allarga els ulls. A sobre se’n en fot, dic emprenyat. Miro la circumferència vermella insistentment, com si d’aquesta manera el semàfor hagués de canviar abans d’hora però no ho fa. Miro el rellotge del cotxe. Vuit minuts. Pip-pip. Una dona, que du un gran cotxe darrere meu, m’està fent gestos amb les mans alhora que em crida. Miro el semàfor i veig que ja està verd. Vaig, vaig, dic. Arranco i recorro uns cent metres fins arribar al pròxim disc vermell. Quan es posa verd només queden sis minuts.
Aparco a uns cent metres de l’empresa, a un carrer de mala mort però que sovint hi ha lloc. Que arribo tard ja és un fet. Fitxo. Deu minuts tard. Deu minuts que hauré de recuperar si no vull que me’ls treguin de la nòmina, a més de restar-me la part proporcional de les vacances, les pagues, etc... Entro a l’oficina i mentre em dirigeixo cap a la cafetera, saludo a tothom amb un Bon dia d’aquells allargats. Poso seixanta cèntims a la màquina, seixanta, tot un robo, i mentre el segon cafè del dia cau en un got de plàstic que duu l’emblema de l’empresa he de suportar la mirada de reüll del cap de secció des de la seva poltrona de poder. Pressionat, recullo el cafè de la màquina abans d’hora i em cremo un dit amb l’aigua bullent que encara regalima. Arribo a la meva taula, m’assec i miro el rellotge. Ja fa un quart d’hora que els meus companys treballen. Encenc l’ordinador i mentre observo la pantalla i espero bufo el cafè. Quan el Windows ja està llest, em bec el cafè d’un glop i començo a treballar com un burro.
Quatre hores i deu minuts després, tanco el Windows. Com els meus companys, que s’han aixecat fa deu minuts, m’aixeco impel•lit per una espècie de molla invisible situada al cul de la cadira. Baixo, fitxo i vaig cap al cotxe de pet. Els deu minuts que he hagut de recuperar em canvien tots els plans i ara els carrers ja són plens. Quinze semàfors un altre cop. Trigo més del compte en arribar a casa.
Quan entro al pis miro el rellotge i dedueixo que avui, com tants altres cops, hauré de menjar com els ànecs francesos: per un embut. Escalfo al microones el dinar que ahir va fer la meva dona i mentre s’escalfa poso una paella damunt la vitroceràmica amb una mica d’oli. Pling, fa l’electrodomèstic. Agafo el plat de mongetes del microones i el deixo damunt la taula de la cuina. L’oli de la paella ja està calent. Hi poso la carn. Mentre es fa, em menjo les mongetes. Acabo el primer plat amb precisió i aprofito que ja està buit per posar-hi la carn. El gos, que té un olfacte que ja voldríem per a nosaltres, em rasca la cama. Té gana. Normalment li poso el menjar quan entro però avui, amb les presses, me’n he oblidat. Deixo la carn per després, m’aixeco, li poso de menjar al gos perquè no em molesti mentre menjo i torno a taula. Miro el rellotge de polsera quan estic tallant la carn i deixo anar un esbufec. És molt tard, massa. Secciono el bistec amb tres trossos grans i els mastego amb determinació, com un robot, sense tastar ni olorar ni res. Quan acabo, esbandeixo el plat, el deixo a la pica i, de l’aixeta, bec un bon glop d’aigua. No està gaire bona, que diguem. Marxo amb el gos. A la plaça, el miro. És feliç l’animal, penso, Però pobret, només surt uns quinze minuts al dia. Pixa, caga, recullo la merda i tornem al pis. Li obro la porta i jo ni entro, torno a l’ascensor. Mentre descendeixo miro el rellotge. Encara que agafi tots els semàfors en verd, no arribaré a l’hora. Pujo al cotxe, que miraculosament puc deixar al carrer sense pagar a aquelles hores (gràcies ajuntament!), i m’aturo al primer dels quinze semàfors que em resten.
Fitxo. Dotze minuts tard. Bona tarda, bona tarda, bona tarda, bona tarda, repeteixo mentre em dirigeixo a la màquina de cafès. Aguanto gens estoicament la mirada agressiva del meu cap, em torno a cremar un dit i vaig cap a la taula. Quatre hores i dotze minuts després, apago definitivament, per avui, el Windows de la feina.
Com que he hagut de recuperar els dotze minuts, surto en plena hora punta. Cues quilomètriques, més quinze semàfors. Quan arribo al pàrking, com que la majoria de cotxes ja estan al seu lloc he de vigilar constantment tots els moviments que faig però al final l’aconsegueixo entaforar al seu racó sense fer cap ratllada. La gola em rasca i al migdia no he agafat la bufanda. Recorro la distància que hi ha del pàrking a casa com al matí: encongit i a pas marcial. Fot un fred que pela al desembre.
La dona no hi és, ha anat a treure el gos, que al vespre li toca a ella. Vaig cap a la cuina i com gairebé sempre, hi ha una nota damunt del marbre travertí: Recorda que avui has de fer la compra. Ni me’n recordava, penso, Sort que ella sempre està en tot. Miro el rellotge. Tinc el temps just. Em faig un entrepà de paté i mentre me’l vaig menjant agafo la bossa del gimnàs i hi poso la roba necessària. La deixo a l’entrada de casa i surto. Quan sóc a l’ascensor miro el rellotge: d’aquí a mitja hora comença la classe de Karate. Trepitjo la vorera i torno a recordar, un cop més, la maleïda bufanda. Encongit, avanço decidit cap al supermercat més proper, que és a tres carrers. Entro i agafo un carretó de ferro. Mentre em barallo amb un de les quatre rodes del carretó, que té tendència a anar cap a la dreta, vaig entaforant al carro de tot allò que recordo que he de comprar perquè la llista me l’he oblidat a casa. Fa força calor al supermercat i m’angoixo. A la cua, per pagar, sempre hi ha més gent del que voldria però què hi farem... Sort que les caixeres són ràpides i efectives però aquest cop he badat i m’he posat a l’única cua on no hi ha una noia, cobrant, hi ha un noi: això no s’ha de fer mai. Quan surto del supermercat, carregat com una mula, torno a pensar en la bufanda: aquest cop no me la deixaré. Arribo a casa. Tinc els dits blancs, sense sang, del pes de les bosses. Obro, empenyo la porta amb l’espatlla i entro a casa. Hola rei, em diu la meva dona, Ho has comprat tot, Has comprat pa, oi, pregunta. Obro els ulls com plats: sabia que em deixava alguna cosa. Ja el compraré quan surti del gimnàs, Però si ja estarà tancat, em diu ella, Bé, doncs me’n hi vaig ara i després cap al gimnàs, responc. Ens fem un petonet que dura mig segon i d’una revolada agafo la bossa del gimnàs i surto. Al carrer camino amb determinació i torno a maleir la meva memòria: no he agafat la bufanda. Entro al supermercat però faig mitja volta a l’entrada perquè hi ha massa gent. Recordo que no gaire lluny del gimnàs hi ha un forn de pa, ja el compraré allà. Arribo al gimnàs i miro el rellotge. La classe de Karate ha començat fa vuit minuts. Entro als vestidors, em canvio a una velocitat supersònica i vaig cap a la classe. Cinquanta minuts després torno als vestidors i no em dutxo perquè si ho faig quan arribi al forn de pa ja estarà tancat. Em canvio un altre cop amb un tres i no res, m’acomiado ràpidament dels meus companys de Karate i surto del gimnàs tot suat. La primera alenada d’aire fresc em fa recordar la bufanda un altre cop. La gola, definitivament, ja em fa mal, està irritada. Vaig corrent cap al forn i hi arribo quan la persiana ja baixa. Ajunto les mans en súplica i la noia em deixa entrar amb el rostre no gaire amistós. Compro una barra de quart i marxo dient gràcies, gràcies, amb una veu que ja comença a ser rovellada. Encongit, respirant pel nas, vaig cap a casa.
Quan arribo ella ja està fent el dinar de demà. Bona nit, preciosa, Bona nit, amor, em diu i ens fem un altre micropetó. Deixo el pa a la cuina, buido la bossa del gimnàs, surto al balcó per deixar-hi el quimono suat, perquè s’airegi i l’airet de desembre em fot una fava a la gola que déu ni do. Demà, quan arribi a la feina, penso, em prendré un té amb llimona en comptes d’un cafè. Vaig cap a la dutxa, em desvesteixo supersònicament i passo cinc minuts increïbles a sota de l’aigua que surt gairebé bullent. Em poso el pijama, la dutxa m’ha relaxat una miqueta, la dutxa és meravellosa. Surto al passadís amb parsimònia, amb mig somriure als llavis. Va nen, em diu la dona, penses fer el sopar o què, has vist quina hora és, pregunta. Miro el rellotge del menjador i els músculs que s’havien relaxat amb l’aigua es tronen a tensar. Vaig de pet a la cuina. Amb qüestió de vint minuts, faig uns macarrons i fregeixo uns calamars a la romana. Serveixo la taula, ella m’ajuda, i sopem.
Després d’haver recollit els plats i la cuina entre tots dos, caiem com morts al sofà de casa. Ni ella ni jo tenim ganes de llegir o parlar. Estem massa cansats. Agafo el comandament i encenc la tele. És tant interessant que deu minuts després els dos ens hem adormit. Desperta, ja són les dues, em diu la meva dona arrencant-me d’un somni plàcid. Com mòmies, anem al lavabo. Mentre un es renta les dents l’altre pixa i a l’inversa. Ens fiquem al llit, Bona nit cuca, Bona nit Príncep. Un micropetó. Em giro, poso l’alarma, tanco el llum de la tauleta i un segon després ja dormo.
Sona el despertador.

Comentaris

  • Boníssim,[Ofensiu]
    free sound | 08-12-2011 | Valoració: 10

    estressant, com la vida mateixa, mentre anem treballant.
    Una bogeria tot plegat.
    A vegades cal agafar aire....i seguir respirant.
    ....Riiiiing!!!!!....perfecte.
    La vida actual!!!!...jeje...la societat moderna!!!!!
    Un bon mal de cap, per això de tant en tant fugim de la realitat.

  • Quin estrès![Ofensiu]
    Amelie | 28-11-2011

    Només de llegir-lo ja t'estreses. I, realment, hi ha mols dies d'aquests per a molta gent. Quina llàstima! així ens perdem molt el present!. Enhorabona pel relat!

  • Uff...![Ofensiu]
    Carles Ferran | 27-11-2011 | Valoració: 10

    Excel•lent relat frenètic que transmet l’angoixa quotidiana de molts ciutadans. Magnífic el detall de la bufanda. Jo, gandul de mena, deixaria ara mateix el gimnàs. Cuida’t, ens has d’escriure més relats.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

6621 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!