Estrés prenupcial?

Un relat de: Aina_R
Els darrers dies havien estat molt estressants, s’havia topat amb tots els entrebancs possibles. Casament és una paraula, que quan la pronuncies a al gent se li dibuixa el símbol de l’euro als ulls, perquè faran el mateix que per altres ocasions, però et cobraran el doble. A sobre, sovint en aquest món, la incompetència en fer les coses és directament proporcional a quant paguis per elles. Així que n’estava completament farta.
La seva parella havia mostrat una falta d’implicació terrible, i en tots els viaranys que s’havien topat no n’havia fet cap de dretes, no li havia donat suport.
La resta de la gent, què dir-ne, evidentment no hi havia contribuït massa, a alleujar tensions, sinó més aviat tot al contrari, concedint-li moments que més hauria preferit esborrar per sempre...
Li van passar diverses opcions pel cap:
Anar-se’n, si no li importava a ningú dels presents, què hi havia de fer allà? Senzillament res. Però ho va descartar, ella mai havia estat de les que fugien, i mai havia faltat a la seva paraula, i no tenia pas previst començar ara, havia dit que es casaria i es casaria... Núvia fugitiva descartat.
Fabricar-se unes lligacames de cuir negre, de les quals penjarien un parell de semiautomàtiques i just després del “Si vull” girar-se a tots el presents, alçaar-se el vestit i treure-les, aleshores començaria la festa de debò, ella disparant .
Papapapa-papapapa-papapa-papapam. Alguns intentarien córrer, però cap d’ells seria mes ràpid que una bala... teniu! Teniu! Teniu festa! Teniu, teniu!
Però això tampoc li semblava adequat, massa soroll, massa merder, i això de la presó... Núvia homicida descartat.
I aleshores ho va veure tant clar, que no hi havia dubte del que calia fer.
El dia que tocava es va alçar d’hora, va anar a pentinar-se, es va enfundar en un vestit meravellós i va anar a l’església amb un somriure d’orella a orella, va dir que si quan el capellà li va preguntar. Es va deixar tirar arròs i va somriure a totes les fotografies, perquè de fet tenia un somriure bonic, sempre li havien dit, i a ella li agradava somriure’s, quan es mirava al mirall cada matí, es somreia a si mateixa i pensava, “Mira, veus, començo el dia que algú ja m’ha somriugut”, va degustar el menjar, que era del tot exquisit, i després va ser el gran moment, van treure el pastís, i va sonar aquella música pomposa, i tothom es va girar, alguns fins i tot es van alçar per veure millor com el tallaven, i aleshores va ser la seva, va entomar el ganivet i abans que cap dels presents en fos conscient ella ja gaudia d’un parell de talls com deu mana als canells, que rajaven sang a dojo, al mateix ritme que el batec del seu cor. I senzillament va dir: Gràcies per tot! Moltes gràcies!
I es va posar a riure, mentre donava voltes i els tacava a tots plegats, alguns intentaven apropar-s’hi amb la intenció d’aturar-li les hemorràgies, però ella es movia amb rapidesa. S’hi movia, fins que va quedar dèbil i va caure a terra, al damunt del vestit blanc que de blanc no en tenia ja pràcticament res, era carmesí.
Sí, núvia suïcida sí, era una opció acceptable, almenys es recordarien sempre del que li havien fet, i ningú podria dir que ella havia faltat a la paraula ni que havia fet mal a ningú, però almenys sabrien com l’havien feta sentir, i a més, se sentiria per fi alliberada i en pau, silenci per fi...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Aina_R

Aina_R

28 Relats

77 Comentaris

36223 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Mai he acabat de saber quines coses són importants a destacar en la biografia d'un mateix...
El 2008 es publica Dotze pessics de vida sota el pseudònim d'Aina Roig, és en aquest moment que neix Aina_R i que començo a publicar alguns dels meus textos i poemes a relatsencatala.cat
El 2015 perdo una mica la vergonya i es publica Swing Club, Deixa't endur per la música fent servir el meu nom Anna Masnou. www.resalt.cat/swingclub
El 2021 surt una guia de l'Ansietat al Benestar (en català i castellà) i un conte Adéu, Avi (en català, castellà i anglès)
Vaig néixer en un poblet envoltat de boira, fa ja un bon grapat d'anys
A P-4 (com a tothom, suposo) em van ensenyar com ajuntar les lletres per fer paraules, i les paraules per fer frases, des d'aleshores, escriure es va convertir en una activitat tant natural com respirar.
Encantada de poder publicar aquí i de poder llegir també als autors meravellosos que hi ha.
Una abraçada :)