Estrelles Michelin.

Un relat de: jomagi
L’alta cuina

Un Rolls Royce, amb tocs baronials entrava lentament en els cuidats jardins del restaurant més famós del món. Aquest restaurant, era feia anys, la referència més absoluta de la cuina internacional. L’art culinari convertit en permanent i sofisticat surrealisme mengívol; colossalment farcit de constants i inimaginables descobertes gastronòmiques. Aquest palau gastronòmic, sols i només era apte per a la gent selecte, exclusiva i sofisticada, gent que s’ho podia permetre. Però atenció... abans hi havia un ritual, el més difícil encara; s’havia de constar ineludiblement en l’extensa llista de les reserves, fet que podia sortir tant o més car, que l’anhela’t cobert. L’afamat i renombrat restaurant, tenia un nom que havia traspassat totes les fronteres. Era l’anomena’t “Budell d’Or”.
Estava situat en plena costa mediterrània catalana. Un gran casalici del segle IXX, insòlitament construït entremig d’unes roques tel•lúriques emergents del mar (sobre aquest paratge, la llei de costes fou vehement, al considerar-lo d’interès patriòtic-turístic-gastronòmic-cultural). El renombrat restaurant, internacionalment reconegut, era regit pel gran, l’únic i l’extraordinari xef cuiner, en Procopi Tutusaus. Era l’ànima d’aquell edèn; permanentment il•luminat per les tres estrelles Michelin. En Procopi Tutusaus era un home fet a si mateix.

De molt jovenet, va començar en un humil restaurant de treballadors del port autònom de Barcelona. La curiositat i l’interès per alterar les menges habituals i humils de la cuina casolana, típica i tòpica, l’hi van portar més d’un mal de cap. Un dia, en que van deixar-lo col•laborar en la cocció, condimentació i preparació dels minsos i mal variats plats del menú del dia, va voler fer quelcom de diferent... Aprofitant el poc control de la cuinera i mestressa del petit bar-restaurant, resultà, que més que cuinar els plats tradicionals, senzills i olorosos de tota la vida (els habituals de la gent treballadora, amb més gana que paladar), va provocar un insospitat rebombori que fou quelcom d’indescriptible... Quasi tots els comensals van revelar-se; primer protestant i posteriorment més d’un, vomitant enèrgicament... Tot perquè, en Procopi, amb la seva dèria, va barrejar tot un seguit condiments, que no casaven amb el que era l’acostumat de servir en aquell modest restaurantet. Sobre aquest fet, una vegada durant l’entreacte d’una conferencia internacional, que va fer en Procopi Tutusaus a Uppsala, i com una anècdota més, ens rememorà tot el que realment va succeir... Es veu que amb una arrancada de creativitat, va posar iogurts, plàtans, cervell de xai i menta amb salsa d’alls tendres, tot triturat, amb pebre dolç i sucre de canya... fent com una pasta d’una viscositat siliconada. Va remenar-ho amb els macarrons del menú del dia... i a més, abans de servir-ho, va flamejar-ho amb aiguardent de romaní i clara d’ou... Fou indescriptible la quantitat de matisos gustatius que va aconseguir, però els pobres comensals, treballadors suats, cansats i afamats, no van saber valorar-ho. El van fotre fora... de cop...! I sort va tenir, que no el fotessin al Jutjat de Guàrdia, ja que uns pocs treballadors, d’aquells que s’ho foten tot,... una mica més rebenten. Però era jove i tenia tota la vida per davant. Aviat el món seria seu.

Abans però, passà per anys de lluita. Anys difícils, anant i venint de cuina en cuina, tant en restaurants anònims i sense categoria, com en hotelets de mala mort. Després va anar a la mili, i evidentment, va anar a petar en el servei de cuina d’un centre d’instrucció de reclutes, i fou en aquell món castrense, on sortosament trobà la seva i única vertadera escola culinària. Ja llicenciat, coincidint en aquells anys que el turisme de la costa Brava començava a treure el cap, decidí anar a Paris, per allò de la nouvelle cuisine. Però aquella temporada la passà amb més gana que feina, fins que desanimat, tornà de nou. Sense saber com però, tot es va anar estabilitzant. Gràcies sobretot a uns amics, que fins feia poc eren tant o més despenjats que ell, ara dubtosament, s’havien convertit en gent adinerada de cop, transformats en voltors depravadors; que en aquells anys del “Spain ist different”, ensumaven d’una hora lluny la mamella de diners, que significaven tots aquells candits turistes primerencs. Tot i que no hi entenien ni fava de cuines, ni del món de la restauració; van facilitar-l’hi la possibilitat de regentar, ara un, després un altre, la comesa de xef en diferents establiments. Però durava poc en les seves tasques de cap de cuina, evidentment els seus excessos creatius l’hi provocaren mes d’un daltabaix. Un fet molt habitual d’aquells anys, era que els llibres de reclamacions traguessin fum. Això, i les nombroses denúncies de comensals diarreics, el van portar molt a prop del codi penal... Però, tot i així, ell no defallia, l’experiència que anava adquirint era vital per aconseguir el seu somni: fer cuina d’autor, insòlita, genuïna i internacional. Amb pocs anys va assolir-ho, i molt més aviat del que molts s’haurien imaginat. Efectivament després de tant lluitar i batallar, havia aconseguit que el Budell d’Or, fos el màxim exponent de l’alta cuina mundial. Reconegut i admirat en tot el món. Actualment ja formava part, com una més, de les essències pàtries de la nostra benaurada i dolça Catalunya. Els homenatges que li feien, les entrevistes i les conferencies que donava eren seguides tumultuosament per tots els racons del món.

_________

En el Budell d’Or, cada dia de bon mati, es feia la acostumada reunió de treball. Tot era meticulosament preparat. Des de la matèria prima, com el peix, la carn, les verdures, les salses, els procediments innovadors de cocció, liofilització, hidratació, condensació, vaporització, oxigenació, electròlisis, estratificació... tot, tot era rigorosament planificat, controlat i verificat. La cuina era com un laboratori immens, insòlitament desbordant de rars aparells, cuines de diferents tipus de foc, forns sofisticadíssims, utensilis experimentals d’última generació, tot era distribuït amb una netedat asèptica, com si d’una sala de necròpsies es tractés... Els vins també eren recatalogats constantment per un nombrós grup de sommeliers, internacionalment reconeguts i altament qualificats, per aconseguint els millors maridatges d’aquella sublim i excelsa cuina.

En aquestes, el primer cap de cuina en Narcís Manils, dirigint-se al nostre xef Procopi Tutusaus, va dir-li:
-Copi... Hauríem de parlar un moment en privat.
En Procopi se’l mirà de reüll, mentre parlava amb el cap de personal sobre la incorporació d’un nou aprenent de l’alta cuina; l’únic que fou seleccionat dels molts centenars de becaris que es presentaven d’arreu de tot el món, per fer practiques en el Budell d’Or. Era gent molt preparada; molts d’ells amb mes d’una carrera universitària, a més de màsters i postgraus específics de cuina internacional. Ah! i amb tesi doctoral feta... En aquest cas, es tractava d’un jove candidat, un noi de belles característiques físiques, bru de pell, dents perfectes i blanques com la neu verge, i amb aquells cabells negres sedosos tan habituals de la raça oriental. Era originari de Bangla Desh, d’una ciutat anomenada Räjshähï. Una vegada fetes les presentacions de rigor i de benvinguda, fou saludat per tots els nombrosos components de l’equip de cuiners.

-Que volies dir-me Narcís...? Perquè hem de parlar amb privat!... Que passa...?
Van dirigir-se al reservat de l’oficina-laboratori, tot ple d’ordinadors amb les pantalles enceses. Prengueren seient.
-Copi. Ja fa dies que volia parlar-te. Tenim un petit problema. Potser no te cap importància, però crec que tu no n’estàs al corrent. Amb tants de viatges i relacions internacionals... passes molt de temps desconnectat... Si, si, ja sé que quan no hi ets, habitualment sempre estem en contacte per telèfon o amb els mails, és veritat... Però crec el que t’haig de dir, s’ha de parlar amb calma i de cos present...
-Que passa...? Que tenim problemes amb el personal?...
-No, no, Copi. Es sobre els mitjans de comunicació, el diaris, els tertulians, el cony de bandarres dels crítics i la gent... gent que, molts d’ells... son clients nostres des de fa un munt d’anys...
-Amb que cony amb surts tu ara, Narcís... Si no et saps explicar millor.. Enllestim! Que tinc feina...
-Copi, l’assumpte el veig una mica fosc, o quan menys tinc un pressentiment que té quelcom de negatiu...
-Explicat, m’estàs foten nerviós...
-Ja fa dies, no sé per quina raó, corren rumors mediàtics... de que tu i el nostre Budell d’Or estem perdent pistonada...
-Narcís! Que m’estàs dient...! Que cony t’empatolles... d’on conys ho treus tot això?...
El posat dels dos homes havia canviat radicalment, es varen aixecar tots dos, drets de cara a cara. El Narcís feia calades nervioses a un cigarret ros americà...
-Que fots ara tu... que no havies deixat de fumar; collons...!
-Copi... això pinta malament. M’explicaré; últimament, penso que portes massa tràfec... No pares de fer reunions, convencions, viatges, entrevistes, ràdio, televisió, universitats... no cal que continuï...! Si, ja sé que és important tot el que has de fer... congressos, fundacions, títols “honoris causa”... bé, ara deixem-ho corre tot això. El fet és que últimament corren rumors molt greus, sobre la nostra, diguem-ne “institució”. No sabria dir-te d’on cony surt tot això... ni el perquè. Però els poders mediàtics, que no sé pas quins son ni d’on venen, ens estan enfonsant. I sobretot a tu, Procopi...! Es diu que estàs perdent en creació... que et repeteixes, que ja no tens aquella trempera i aquella capacitat d’innovació per sorprendre a tothom, amb plats sublims, únics i memorables... Passa el mateix que quan el Barça va avall... que tothom voldria començar a tallar caps... si, si, els mateixos que quant ho guanyen tot estan en permanent estat orgàsmic... M’entens Copi, el que et vull dir...?
En Procopi es quedà pensatiu. Potser sí que entremig de tants viatges i relacions públiques, aquella imparable bogeria creativa s’havia estroncat sensiblement... Però això no era tant preocupant -pensà-. Evidentment, que la gent, els clients, els mitjans, cada vegada volen més i més espectacle... Potser si, que cal que em posi de nou dins la cuina i deixar-me de tants conys de viatges, homenatges i classes magistrals...
-Bé, Narcís... més o menys t’entenc... Tu tranquil, tot ho arreglarem. Continuem com si res passes... D’acord...?

Els dies i les setmanes, varen anar transcorrent amb certa normalitat. No obstant, la pressió dels rumors negatius no dequeien, ans el contrari. El món del periodisme, tots els mitjans mediàtics o fins hi tot, la gent del carrer, tots començaven a parlar sense masses contemplacions del futur dubtós del Budell d’Or, i de la seva “alma mater”; en Procopi Tutusaus. Tot i que ell no va decaure mai, interiorment tenia un gran combat de lluita a mort en si mateix. Tot per poder portar a terme novament aquelles creacions culinàries al més alt nivell. Sabia que només ell podia crear el que mai cap cuiner podria assolir... sols ell, tenia aquelles facultats innates d’aconseguir en el límit, en l’extrem de l’impossible; la cuina més sofisticada del món, autèntiques obres mestres, úniques, desconcertants... increïbles...!

Un dia a raó d’uns petits malentesos en la cuina, en Procopi va convocar una reunió amb tots els cuiners, per parlar-les-hi sobre uns canvis d’ordre interior, processos creatius i programes culinaris. Una vegada tots entesos i aclarits, aprofità l’ocasió per fer una petita arenga als nombrosos components de la cuina, amb la finalitat de crear més motivació per part de tots, en la tasca de cuinar en el més alt nivell. Els va parlar llargament. Ho podia fer-ho amb tranquil•litat ja que era dilluns, dia de practiques i d’investigació de tot el personal del Budell d’Or; inclosos els que feien pràctiques. En Procopi estimulà als components de la cuina perquè fessin tots els suggeriments que veiessin oportuns, distesament, amb confiança... tots anaven en el mateix vaixell. Aquí en Procopi va observar aquell magnífic personal que tenia; l’havia fet ell, amb sacrifici, amb treball i amb aquell mestratge que sols ell podia inculcar-li’ls, motllurar-los a la seva imatge i semblança... com si tots fossin fills seus. Eren uns grans cuiners, uns professionals que estimaven l’ofici com ell mateix.

Una vegada finalitzada la reunió, en Narcís que era a la vora, va dirigir-se al Procopi...
-Escoltem un moment, Copi... Et veig preocupat... Com ho veus tot això? Ens en sortirem...?
-Si home si, conys! És clar que ens en sortirem...! El que cal és que tots ens hi fotem de veritat, però ens calen idees, noves aportacions, més, més imaginació... Jo ja aniré encarrilant-ho tot, per donar-hi el toc final. Però collons!... procureu també entre tots, aportar més idees!.. Imaginació, creativitat...!

En Narcís quedà fotut. Mai havia vist al Procopi tant neguitós com ara. Tot i els anys que feia, que entre ells dos varen començar treballant nit i dia, en aquest món tant dur i sacrificat, per arribar on havien arribat... de posseir el restaurant més important del món..., que ara en Procopi, cosa que mai havia fet, havia alçat la veu més del comte, i això el preocupava. De repent, en Narcís recordà un fet que succeí el divendres anterior... Es dirigí de nou on era en Procopi. Estava mirant-se uns informes de la Universitat Autònoma de Barcelona, eren sobre una màquina de microones de baixa intensitat, amb làsers especials incorporats per fer unes coccions especifiques, sobretot amb diferents tipus de carn...
-D’això, Copi. No t’ho havia comentat. El divendres passat, el becari aquell, l’indi, el de Bangla Desh... el Wajed, va fer un sofregit vaporitzat a base de grassa de foca marina i d’algues de la costa nord de la illa de Sardenya... Valguem Déu...! Varem quedar tots estorats, i quina meravella Procopi...! No et pots pas imaginar l’exquisidesa que va fer. Quelcom indescriptible...!
-Home, sembla que és un dels millors becaris que hem tingut des de fa molt de temps... Cada vegada estan més preparats. Qui els va parir...! Ja cal que ens espavilem ja Narcís, que aquesta gent van molt forts i d’aquí uns anys, tot això n’estarà ple de restaurants d’elit: xinesos, indis, pakistanesos, peruans... vés a saber...!
-D’allò Narcís -preguntà en Copi-. Aquest indi o com se digui, com és que no estava a la reunió...? Que no ha vingut avui...? Comencem bé collons...!
-Si home, si que ha vingut... Tot el mati que fa pràctiques, com tots. Però, passa que encara va una mica fluix de català i s’ha confós amb una cocció... Segons m’han dit ha anat a la dutxa... No et sufoquis cony... que és un bon element. No t’he dit el que ha fet...?
En Procopi se’l mira fen-l’hi mitja rialleta, com dient-l’hi que no n’estava pas de sufocat. Fotent-li un cop a l’espatlla l’hi digué...
-Avui m’arribaré fins a Barcelona. Tornaré al vespre, i demà som-hi tots! Tornarem a ser El Budell d’Or... o potser de platí...!
Decidit, creuà la immensa cuina saludant uns quants cuiners novells, que feien practiques i experimentacions.
-D’això nois, que hi ha el Wajed per aquí...?
Des de el fons de la cuina, un becari rossenc, un aprenent de Bielorússia, tragué el cap per entremig de cassoles i olles i digué...
-En Wajed ha hagut de retornar a la dutxa... S’ha tornat a quedar empastifat mentre provava de gasejar uns canelons d’algues liofilitzades... Ja és el quart cop que l’hi passa avui...!
-Aquest nano serà un bon element -pensà- L’hi recordava a ell mateix, quan era jove i just començava... Sortint pel passadís de l’office de la cuina, passà pel davant dels quartos de bany. Sense pensar-s’ho gens, va entrar a dins i és dirigí a la zona de les dutxes. Hi entrà sense fer soroll i sense dir res... Va veure en Wajed tot nu i mullat, just quan s’estirava sensualment per agafar una tovallola. Un providencial contrallum del sol que entrava a través de les altes finestres, l’hi untà el seu jove i perfecte cos indià... En Procopi és sorprengué de si mateix, al donar-se’n compte de que per primera vegada en la seva vida, gaudia mirant a un home jove despullat. Va recrear-s’hi mirant-lo una bona estona, i més quan va veure inesperadament que es posava a resar, tot nu... posant-se les mans a cada costat de la seva cara... El bell jove, era de religió musulmana. No gosà dir-li res. Va sortir discretament, de la mateixa manera en que va entrar i alleujat de que no va ser vist per ningú. Pujà al cotxe i es dirigí cap a Barcelona.

Tot i que els dies anaven passant, les perspectives no eren massa afalagadores. No es podia dir que perdessin clients, però tots aquells que durant tants i tants d’anys van fer-li costat, ara no se sap perquè, ni per quins motius o fosques raons, començaven a reprovar-lo... En Procopi no podia evitar de reflectir que l’hi veiessin en ell un decaïment... Una tristor es reflectia en els seus ulls. Uns ulls esquitxats d’espetecs d’oli roent i les mans plenes de cicatrius de talls i cremades...
Ara ja feia masses dies que se’l veia pensatiu. No tenia aquella trempera, ni aquells rampells de mala llet controlada i animadora. Estava pensarós, dubitatiu... En Narcís ho veié, com tots els demès. Aquell mateix vespre quant ja tots havien plegat, en Narcís entrà al despatx d’en Procopi. Se segué a l’altre cantó de la taula i s’encengué un cigarret, mentre, en Procopi feia anar l’ordinador.
-Collons Narcís... deixa de fumar home!
-Copi... et veig molt malament; tots ens en estem donant compte de que les coses pinten malament. Vols dir-me que conys passa...? Ahir mateix, per una emissora de radio se’n fotien de tu i del Budell d’Or... Quant sempre et soŀlicitaven sense parar, per anar-hi a coŀlaborar. Copi, digues... Que haurem de fer...?
-Narcís, no m’escalfis més del que ja estic. Ting la solució, ho sents!... Sols em calen uns dies més... Vaig darrera d’un nou concepte gastronòmic... Mira, estic intentant treballar sobre uns principis desconeguts fis ara. No puc anticipar-te res, tu deixem fer!... Ho tinc, ho tinc a la mà i ben enfocat. Ara no m’atabalis més Narcís, t’ho demano. Confia en mi, ens en sortirem. Collons...!

En Narcís, va restar absent durant uns quinze dies. Va anar a Nàpols per unes comandes molt especials, unes pastes i fideus expressament elaborats pel restaurant del Budell d’Or. Quan va arribar de nou, en Procopi estava molt més animat. Tornava a ser aquella persona entusiasta d’abans. Quan va poder parlar amb el Narcís l’hi va dir que ja tenia un nou concepte de cuina.
-Narcís!... He aconseguit el que molts no podran fer mai... Una carn, sí, una carn que condimentada i tractada mitjançant rajos làser, és d’una consistència única, com si fos verdura afruitada, el sabor és una autentica magnificència... és indescriptible!... Sols em resta rematar-ho, afinar-ho, treballar-ho més,... Tasta-ho, tasta això... com ho trobes...?
L’hi atansà un plat. Era d’una presentació genial; contenia un fi puré carameŀlitzat dins d’unes rodones de carn, com si fossin uns calamars a la romana, esquitxat tot de pols de tòfona i unes finíssimes làmines vaporitzades en fred de llaneges, caçades de nit sota la pluja de ponent...
-Que me’n dius...? -digué en Procopi, expectant-
-Que és això...!!! Però... com ho has aconseguit... Mmmm... Déu! és diví, és... és sublim...!
-Tu deixem fer, sols uns dies més... No saps pas com he treballat, durant aquests dies que has estat a Itàlia...Ting tantes coses pensades... Tu deixem fer... T’ho demano, deixem fer...
En Narcís satisfet, el veié de nou segur i amo de si mateix. Va fer un sospir mentre observava en Procopi dirigint-se animós cap al seu laboratori d’experimentació. De nou veure aquella màgia culinària en acció, era fantàstic...! En Procopi era l’únic del món que tornaria a fer-ho tot possible...
Abans de desaparèixer del tot, en Procopi, es girà per dir-li al Narcís...
-Ah! m’oblidava... Aquell, l’indi... el becari; ha plegat. Va tenir més d’una topada amb el teu nebot, i ja saps com les gasta el Marçal quant s’emprenya... Per cert... en Wajed abans de marxar, pobre nano, va donar-me totes les notes de les seves innovacions culinàries, si, tot allò de les foques i les algues... Que mira per on, m’estan servint de molt en els nous plats...
-Però la plaça de becari no pot quedar-se buida -diu en Narcís- Ja saps que el conveni amb la Generalitat...
-Si, si. Ja està tot arreglat. He parlat amb el Secretariat de Beques Internacionals... pels assumptes de protocol del Consolat, en vindran d’altres, que també seran de Bangla Desh... Ja saps com son aquests funcionaris, la mare que els va parir...! Quan aquí ni ha un munt de parats que espanta...!

Unes llargues setmanes després, tot tornava a ser com abans; és més, millor que abans. El nou plantejament d’en Procopi en quan els nous plats, sobretot els de la carn “vegetalitzada”, gasejada i liofilitzada... fou el detonant. Era com si s’hagués fet un nou descobriment transcendental, com la mateixa Coca-Cola... el telèfon mòbil o l’Internet. Sols una cosa havia canviat, ara era ell, el que personalment feia les provisions de la carn, i mantenia sota clau el secret d’aquells nous plats...

De nou, el Budell d’Or, com la seva ànima, en Procopi Tutusaus, varen tornar a resorgir novament, imparablement, consolidant-se definitivament com el millor restaurant del món. Fou tant el rebombori d’aquells nous i exquisits plats i derivats, que fins hi tot, les famoses i desitjades tres estrelles de la guia Michelin, les varen tenir que augmentar a quatre... Expressament per el Budell d’Or...

____________

En la ciutat de Räjshähï a Bangla Desh, molt a prop de la frontera amb la Índia, en un humil habitatge; una dona d’uns seixanta anys, l’hi queien unes fines llàgrimes al veure en la pantalla del seu televisor, en un canal internacional en anglès, com feien un reportatge-entrevista al més gran cuiner del món... en Procopi Tutusaus, del Budell d’Or. La pobra dona recordà tota orgullosa, que el seu fill petit, en Wajet, va tenir l’honor de treballar-hi al seu costat. L’últim cop que va poder parlar-l’hi amb el mòbil; el seu estimat fill, li digué tot entusiasmat, que ja estava fent les primeres pràctiques de cuiner. Va ser l’última vegada que va sentir-li aquella dolça i jove veu. Sols que... ja han passat més de set anys que no se’n sap res d’ell...

Comentaris

  • unicorn gris[Ofensiu]
    jomagi | 14-05-2014

    Gràcies per la seva opinió i valoració. Procurare contactar amb vostè. Salutacions.
    Jomagi (Josep M. Girona)

  • alta cuina, curtes idees[Ofensiu]
    maria rosa salas anglès | 05-05-2014 | Valoració: 9

    Quan més innovacions s'exigeixen, més s'han d'esprémer el cervell els gran inventor, tant siguin relataires, com cuiners d'elit. Però sempre hi ha solucions...
    Jo, per si de cas -i per falta de potencial econòmic- no aniré a gaudir de les delícies d'aquestes receptes innovadores que, amb una gran delicadesa, insinues.
    Felicitats.

  • M'he oblidat de posar la nota[Ofensiu]
    unicorn_gris | 03-05-2014 | Valoració: 10

    Perdó!! M'he oblidat de posar-te la nota. Errare humanum est. Aquí tens la nota. Ens veurem!!!

  • He quedat impressionat. M'encanta. Que bo. Sincerament.[Ofensiu]
    unicorn_gris | 03-05-2014

    Molt bona tarda, jomagi .

    Anava buscant relats de casualitat i he trobat aquesta gran joia que és el teu. M'agrada molt.

    Trobo que tens molta gràcia en trobar l'adjectiu adequat sense caure en el mal gust ni en la monotonia. A més, és un relat divertit, àgil, que es fa llegir de manera flúida. A més, és fresc, agradable, sense ningun melodrama desagradable (això sí: no tots els melodrames són desagradables, no tots).

    M'hagués agradat fer-lo jo mateix, aquest relat.

    Amb sinceritat: només n'he llegit tres pàrrafs, però el guardaré als meus preferits i procuraré no oblidar de llegir-lo més endavant.

    Hum... ¿potser podries colaborar amb mi a Lletra Perenne? En podríem potser parlar...

    Gràcies per aquesta sorpresa tant agradable que m'he donat tu i el teu relat.

    Pot sonar com a piloterisme fals per inhabitual. Bé. És inhabitual però és sincerl, paraula d'Unicorn Gris. Elogis sincers.

    Espero que ens veurem per Relats.

    Molt bona tarda.