Estralls en la memòria

*(continuació de ,"Fins demà")

-Com és que van anar a parar a França quant la guerra, i el seus pares doncs?.
-Mira, el meu pare va ser un destacat esportista del club de futbol Europa, pensa que parlo dels anys 1900 i poc més. Va venir de Barcelona a la fàbrica del poble, a la tèxtil. Era administratiu, un home d'estudis, cultivat, sindicalista de la "UGT", portava a més a més dels treballadors, molts assumptes dels pagesos que en aquell temps gairebé no tenien estudis. Els ajudava en la paperassa i li feien consultes. Era molt conegut a tot el poble .
Abans del trenta sis, els de la meva edat, nou anys aproximadament, érem o ens deien "els fills de la república", varem gaudir d'una bona educació. Els primers anys van ser molt bons. La cosa es complica quan esclata la guerra i és que de les guerres no ni ha cap que porti rés de bo, a més més absurdes. Però mira, molts hi van deixar la pell, de gana i misèria ni te'n parlo.
Bé, el cas és que amb el so de les bombes i la urgència del meu pare per fugir i amagar-se, ja que del contrari l'haurien mort, va anar-se'n a Barcelona on tenia un lloc per desaparèixer una bona temporada. Nosaltres, tres germanes jo la gran, al veure que el pare se'n anava, volguérem anar amb ell. La mare es va quedar al poble amb els fills més menuts.
Tot fugint d'aquell mal son, a Barcelona, el meu pare no és podia fer càrrec de nosaltres i ens va portar a una colònia, on hi havia una colla de nenes de la nostra edat.
A partir d'aquí les coses van anar molt de presa o molt poc a poc, depenent de com es miri. Al cap de pocs dies, ens van carregar en una camioneta i varem fer cap a Oloron Sante Marie. Un viatge de morts i por, ple de sobresalts, no sabíem on ens portaven, lluny de la mare i el pare. Imaginat a les meves germanes petites que encara no entenien rés, quines caretes de fred, por, gana, i enyorança, com si les estigués veient, pobre-tes de nosaltres.
Un poble al país Basc Francès, a la l'altra banda dels Pirineus, després d'un viatge ple de dificultats i moltes mancances, arribem a Oloron Sante Marie.
Un cop allí ens comencem a organitzar, poca cosa, el necessari per viure, menjar, vestir, amb unes pèl-llargues per aguantar el fred. Dormíem en uns catres a la palla. Vèiem les muntanyes nevades i ens deien ... a l'altre banda hi ha Espanya.
-He d'anar a la perruqueria, avui és divendres?.
-No, és dimecres.
-Veus, perdo el món de vista. Els divendres vaig a la perruqueria, la perruquera em truca.
Així ja sé, si vaig a la perruqueria és divendres.
-Doncs és dimecres i varem quedar per anar a mirar la botiga d'aquí a dalt, per veure si trobem alguna cosa que ens agradi.
-Ah si! tens raó.
Al cap de poc temps, no sabria precisar quant, ens tornen a enviar de viatge a un altre destí.
Amb tot això, els pares estaven, un a Barcelona amb plena guerra, misèria! i la mare al poble, amb els meus germans més petits, amb bombes i pa negre, convençuts que les seves nenes estarien bé. Almenys vives si que n'estàvem i ens havíem d'espavilar com podíem.
Després d'uns quants dies, fem cap a Sigean le Lac. Aquest lloc ja era un altra cosa, com un palau amb uns jardins preciosos, inclús un teatre i una església que als diumenges hi venien a oir missa. Una gran mansió molt luxosa, aquí sí que varem estar bé, ben ateses. Havíem de treballar, però donava gust el bé que ens tractaven. La casa era molt gran, hi vivíem moltes criatures, estàvem ben organitzades, les més grans cuidàvem de les més menudes. Érem una colla al menys dos-centes i més, ben vestides, ben alimentades, fèiem activitats de tots tipus, apreníem, jugàvem i treballàvem. Compartíem les nostres enyorances. Anàvem a banyar-nos a un gran estany, al costat, deu minuts caminant.
Sembla estrany, que no recordi on he deixat les ulleres i en canvi que recordi tan bé coses de fa setanta anys.
-Què li faria gràcia, anar a visitar aquest lloc tan bonic que m'explica?.
-Sí, el que passa, és que no sé on és.
-No pateixi, amb tota aquesta informació, serà fàcil localitzar-ho.
-Ara anem de compres, se'ns farà tard.
-Ostres que car! Nena, que et penses que sóc de can "Rochelle" jo?.
Tira tira... ja me'l compraré en un altre lloc, ja ho és de bonic ja ..., però és massa car.
No és que hagi de fer la miques, però ... no, no.
-Organitzarem la sortida a Sigean, vinga!.
-Quan vulguis.
-Doncs miri, d'avui en quinze el ...vint-i-cinc. Va bé?
-Sí!
Sigean entre Perpinyà i Narbona (França), després d'unes consultes a l'ajuntament de Sigean, ens donen referències de Château du Lac a Le Hameau du Lac. Ja ho tenim, aquest Châtaeu du Lac és el lloc del que ens parla.
Mentre fem la recerca i busquem el Château du Lac, ens va explicant detalls, fets, records que li apareixen a la memòria, un rierol, uns arbres, uns jardins, unes persones, uns jocs determinats; uns sentiments de la nena que allí va viure, escapant de les bombes, de
l'horror i la misèria. Gairebé ho reconeix, abandonat, en ruïnes, però s'endevina un passat d'esplendor, conserva el rastre d'una gran mansió. Se la veu feliç i emocionada, una llàgrima se li esmuny per la galta.
-Com va anar la festa, la seva cosina ja es va comprar roba?
-No,no, portava un vestit blau, que em va dir que el tenia de feia temps.., poc que m'ho crec, de segur que el va demanar a algú o altra, sort en té que tot li va bé. Ja ho diuen, si res no li escau posa-li blau!
-Mira veus, aquesta és la brusa que ha tardat un any a tornar-me.
-Avui se l'ha posat, aquí no li coneix ningú.
-Però el que et deia, jo me l'estimo perquè quan vam tornar de França, a l'arribada al poble amb la "Sarralenca", la vaig veure tan raquítica, tan mal vestida, desnodrida, semblava una gitaneta, feia llàstima pobreta. Des de llavors ens tenim molt d'afecte. És més jove que jo, però estem molt unides i ben avingudes. Després ens vam posar a treballar, treballar, festejar i casar-nos, cadascuna amb el seu, clar.
Creu que n'hem passat d'històries, per escriure un llibre.
-Bé, ja acabem el viatge que li ha semblat?
-Doncs que ja m'he fet gran, vuitanta dos, que ràpid passa el temps! I fixat quants cotxes, ni ha més que persones. On és la crisi, tothom belluga, per tot arreu hi ha gent, els restaurants plens. No he pogut menjar-me una sopa, ja no en fan de sopes, i a mi m'agraden, ara quan arribi a casa me'n faré una ... On era aquí on hem anat?
-Sigean le Lac.
-Sí! Veus... ja no ho recordava.