Estimo la Mort, no estimo la vida.

Però m'ha agradat. És un relat molt ben escrit. Sols que la temàtica és una mica incomprensible. Alló d'estimar la mort se m'escapa.
En fi, potser no he entés el missatge ocult del relat. Què dic, potser? No l'he entés. Però té ritme i esta molt ben escrit, i intentant desxifrar-lo, el relat m'ha entretingut molt.
He gaudit llegint-te.

Fins aviat.

Arbequina.

Un argument i una estructura una mica surrealista, segurament la més adequada per unes sensacions i sentiments complexes com aquests que pretens descriure. Aguna cosa dintre del protagonista es rebela contra un ambient que l'ofega. Però hi ha vida més enllà de les discoteques: hi ha gent que el cap de setmana es lleven d'hora i s'en van a pujar muntanyes, per exemple…

Un relat estrany però ben escrit. Felicitats!

Quim

ja passa això, ja passa... que de sobte sembla que estàs bé però comences a notar un nuset a dintre teu, que es va fent gran x moments i no aconsegueixes desenredar.. i x mes k intentis passar-t'ho bé no aconsegueixes fer kas a ningu i ja res t'importa.. pk a vegades mires al teu voltant i lambient (el ke has descrit tu: fum, alcohol, musika a sako de forta..) al ke estas de sobte pffff et posa dels nervis, et deprimeix.. xo buenu no sempre es aixi! t'has d'encisar amb els petits detalls ke et dona la vida, ja veuras com son els mes gratificants :P
muakaaaaaaaaaaaaaaaaa!!

Wola! Ja et vaig comentar fa temps, pero esque fent voltes per relats, m'ha donat per tornar-lo a llegir.. MOlt macu.. m'agrada molt..
Avera si envies algo aviat que fa molt que no escrius res.. ^^

Tot el que hi ha de bo ho has de buscar dins teu.D'aquesta manera, pots aconseguir una correspondència amb la realitat que sigui agradable o molt, molt agradable. Hi ha de tot.
No et tanquis on et duu el teu voltant. Sigues crítica i realista.

m'ha agradat molt, perquè sovint m'he sentit així i m'hi he identificat moltíssim! I la manera de descriure-ho és genial també.

"..I'm not crazy, I'm just a little unwell.."

*nina*

Jo també estimaria la mort abans d'una vida purament materialista. Em sorprén moltes vegades la gent que sols es fixa en l'exterior, aquells a qui els preocupa tant la imatge, l'estètica. No entenc com poden trobar-se a gust en llocs on no pots parlar amb el del costat perquè simplement no sents res del que et diu... no ho entenc... (el fum, el soroll, el mal de cap, la gent amb tan poca identitat... sovint em fa pena...).

Jo estimo la vida, però la vida plegada de mil detalls simples que la fan encisadora!!!

Apa! nanit!
Gemm@

Uo! Nena! M'has arribat!
Respecte a l'última frase.. Jo vaig estar molt de temps enganyant.. dibuixant un somriure quan en veritat per dintre estava plorant.. i ara ja m'he cansat d'enganyar a la gent i a mi mateixa.. Però no sé.. ara sempre estic trista.. Wenu.. ho deixo perque no se com explicar-ho.. xDD i m'estic fent un embolic :S
jeje i segueix escrivvent, que m'encanten els teus relats! Ja estàs a la llista d'autors preferits ;)

Fins aviat!