Estimat Joe II

Estimat Joe,

He de dir-te que fa estones que penso ( i quan dic estones vull dir dies, setmanes, mesos...) en tot això nostre... tants núvols de colors i caramels de pal amb ratlletes vermelles i blanques m'ennuvolen la vista, i fan que la meva vida intenti ser una cançó de les alegres de Yann Tiersen permanentment...

I no pot ser, perquè això de caminar només per rajoles grogues pot ser una mica confús quan veus el dia blanc i negre... o fins i tot quan hi ha boira, que a l'hivern per aquestes terres nostres ja saps que és freqüent... i llavors em perdo perquè invento estones compartides berenant a la gespa sobre tovalles de picnic, i me n'adono en un cop d'aire fresc que estic sola amb els peus descalços.

Sense poder-ho evitar, modifico la realitat per ajudar el meu cor a fer equilibris sense caure pel precipici si intueixo que els ulls no et brillen quan em mires, o que els teus somriures no van de la mà de les meves papallones. Deu ser que de tant somniar i veure floretes on no hi eren, se'm va oblidar que ni els insectes ni les rialles, per bonics que siguin, tenen mans.

I que no viuen a la panxa, sinó que és una il·lusió sense sentit causada per l'ansietat que em provoca no veure't. Ja era estrany que jo, que no puc aguantar les pessigolles, no m'hagués exasperat amb l'aleteig de colors persistent a les parets de l'estómac.

Per això ara que ho veig em sento gris, com un plàstic de bombolles amb totes les bombolles punxades; com un estel sense vent; com les tulipes lluentes que ja es comencen a pansir.

Voldria aprendre a veure la realitat del color que és i que arreglar el meu daltonisme fos tan fàcil com pintar un dibuix sense sortir de la ratlla. Potser no ho és tant, però de la mà, alguna cosa podrem fer-hi, oi?

Desitjant-ho amb els peus a terra i el cor al cel,

La teva M.