Estimar-te en secret

Un relat de: tropicalia2

Recordo aquells dies en que em deies: Noia deixa'm recolzar-me. I te'm posaves damunt la panxa, cansada, i jo t'envoltava amb el braç. En aquells moments no parlàvem i simplement ens miràvem i ens rèiem... ja em diràs tu de que riuriem no? Es igual, tampoc devia tenir sentit! Ens ho passàvem bé juntes no? Tot i que ens hem acabat distanciant, no sé per quins motius, ni si és culpa meva, espero que no, no hi ha culpables o si n'hi ha cap li donem a la distància... i aquelles converses on m'ho explicaves tot! Ara mentre escric m'adono que potser si que tinc jo la culpa, tu ja saps que visc en el món de les contradiccions, si, vaig ser jo! mai, casi mai, vaig arribar a confiar en tu, et vaig mentir, i no només a tu sinó a totes, mai va existir ningú important a la meva vida, mai va existir ningú més important que tu, tot i que ara aquest sentiment ja està fos? no, potser no, no n'estic segura.
Però com podia confiar-te això! no m'hagués agradat que m'haguessis refusat, que m'haguessis apartat d'aquella vida al teu costat, que m'evitessis, que no em deixessis tocar-te, i el més important, que no em deixessis estimar-te.
Vaig arribar a patir molt, potser et semblarà una tonteria, però no,no sóc tant forta com pensava, no vaig tenir mai el coratge de dir-t'ho, ostres! I ara no saps la vergonya que em fa haver-t'ho dit. I quan estaves amb ell... quantes vegades se'm passava pel cap convertir-me en ell, només per sentir la teva olor de més a prop per abraçar-te sense por a que se'm notés que t'estimava massa, sense por a dir-te: t'estimo, i després fondre'm amb els teus llavis i acariciar el teu cos suament, però l'odiava, quan el veia al teu costat només veia un que s'aprofitava de tu, que realment no t'estimava, que els dos buscàveu el mateix... l'estiu ja s'acabava i no amb massa èxit per cap dels dos.
Quantes vegades m'he repetit el teu nom, ja sé que sona molt tòpic, però es la veritat, el meu ja era una mena d'obsessió (tot i que molt controlada) hagués fotut mastegots a tots aquells nois que venien amb la intenció de lligar-te, no podia... estava tant reprimida no podia fer res perquè se m'hagués notat... Ara sempre em quedarà el dubte de que hagués passat si t'ho hagués explicat, la reacció que haguessis tingut, quina mirada haguessis fet, quina paraula hagués sortit de la teva boca per captivar-me més encara... que m'hauries dit, Laura?

Comentaris

  • Llibre | 28-02-2008

    Tal com se'ns mostra en el relat, de vegades l'amistat pot no trobar les fronteres definides... però insisteixo: tal com se'ns mostra en el relat, aquesta manca de limitacions obeeix més a convencions socials que no pas a necessitats humanes.

    M'ha agradat en especial aquesta mena de recull de contradiccions que manifesta la veu narradora. Aquest dubte existent entre la veritat i... no, no pas la mentida... senzillament, el silenci.

    Però potser el que m'ha fet més el pes ha estat la manera de portar la història, ja que la protagonista, en un moment donat sí que expressa a la persona estimada els seus sentiments. Es llença a l'aventura d'estimar, de mostrar-se... amb la por de la reacció, sí. Però fa el primer pas.

    M'ha agradat.

    Fins la propera,

    LLIBRE

l´Autor

tropicalia2

3 Relats

4 Comentaris

2324 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99