Estimar sense condicions

He de fer un treball per a la facultat sobre els nens/joves transsexuals, i després de veure el documental sobre el que hem de basar-nos, encara estic acabant d'ordenar el garbuix emocional que m'ha generat.

Com que el tema és complex, tal com ha anat passant el temps i les idees han pogut reposar, la meva opinió ha patit un procés de necessària sedimentació que m'ha permès aclarir els sentiments inicials.

Centrant-me en els progenitors (l'empatia paternal m'hi obliga), el documental presenta el testimoni de varis pares. I com no pot ser d'una altra manera, en tots ells hi predomina el dubte.
Molts dubtes sobre molts temes molt importants.
Incerteses sobre decisions difícils.
Inseguretats.

I tal com la meva ment va madurant el tema, cada vegada em sento més a prop d'aquells pares, i cada vegada tinc més clar que (segurament amb intensitats diferents) els seus dubtes són els meus dubtes, i que deu ser una característica adaptativa aquesta inseguretat sobre com serà el futur que els hi tocarà viure als nostres fills.

Paral•lelament, penso que en una societat tan global com la nostra, estem obligats a mantenir la nostra singularitat, i que un dels pilars de la nostra tasca hauria d'anar dirigit a educar uns fills amb la fortalesa suficient per afrontar els reptes d'un món que evoluciona, massa sovint, oblidant les diferències i tendint cap a una perversa homogeneïtzació.

Una fortalesa que els pares només sabem transmetre d'una manera als nostres fills.
Una fortalesa que està en relació amb l'únic dubte que no tenien els pares del documental.
Una fortalesa que jo també intento transmetre als meus fills quan els hi dic (totes les vegades que puc): "us estimo, i us estimaré, tal com sou".