ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER

Un relat de: Miquel Pujol Mur
"La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer. El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç".

En un país d’altes muntanyes i extrema pobresa un terratrèmol va deixar isolada una població minera.

Després dels caòtics moviments de la terra els ponts nous que s’havien construït eren al fons dels precipicis. No hi havia cap més mitja de comunicació que les ancestrals rutes a peu que travessaven les valls i, pels colls de muntanya, ascendien per costeruts camins fins al poble.

Aleshores alguns dels més vells va recordar-se que anys enrere, molts anys enrere, hi havia un tren que pujava setmanalment a l’aïllat poblat. Va fer-se una reunió urgent a l’ajuntament per saber si la via encara era oberta i si permetria pujar provisions i medicaments. Feia tants anys que no s’utilitzava que tothom s’havia oblidat del tren, ja que el viatge per carretera era més fàcil, ràpid i econòmic.

Una veu rogallosa a causa de l’edat - en moltes ocasions els anys també comporten coneixements dignes d’aprofitar, si són escoltats - va cridar:
 El Juanes! El Juanes ho sabrà, ell era un dels maquinistes.
 On és aquest Juanes! – va exclamar l’alcalde.
 Senyor alcalde! Un home vell i sense feina on pot ser? Al bar.

Corrent l’agutzil va anar fins al bar i poca estona després tornava amb un home de cabells blancs, cara rugosa, encorbat pels anys i el treball que mostrava amb les seves formes i moviments que havia estat molt forçut. El Juanes va escoltar al batlle i capcot va respondre.
 Si però el cablejat elèctric es va treure fa molts anys. Costava tants diners! La via és vella, però crec que s’aguanta. Ara, sense màquina... - i va picar de mans damunt el pantalons, com dient què poder fer. - No hi ha cap màquina, també se les van emportar amb els cables. Total, ferralla vella per vendre.
 Així que no hi ha cap possibilitat.- va sentenciar el jutge de pau.
El Juanes negava amb el cap dient tristament:
 No queda res.
 Res! – va exclamar amb recança, l’alcalde.

A l’home vell, de cop i volta se li l’il·lumina el semblant.
 Senyor, en queda una de molt vella. La meva primera, la “Matildita”. Va quedar abandonada dins un magatzem. Com que era tan rovellada no se la van voler emportar. Podríem mirar-la.

Com que era l’última esperança, tothom va anar a veure l’abandonada i oblidada màquina de carbó. El Juanes va donar-li una volta d’inspecció. L’alcalde també, però com que no hi entenia res, prudentment va callar. El vell maquinista va dictaminar amb veu emocionada:
 Si li untéssim les bieles, i els coixinets de les rodes, a base de bé, i la caldera s’encengués es podria intentar.
 Qui serà el conductor?- va dir la màxima autoritat.
 Home, jo! – Saltà ràpidament el Juanes. - Va ser la meva primera màquina i prou orgullós en vaig estar. També vaig ser el darrer que la va conduir per tancar-la al magatzem. Posarem un vagó davant, per obrir pas. La resta del comboi serà la maquina, la vagoneta del carbó i un vagó carregat amb queviures, aigua i medecines. No sé ben bé el que aguantarà la via, però amb una dotzena d’homes amb pics i pales al primer vagó, ho podem intentar.
 No ens ho pensem més. Endavant!- va cridar el batlle.

I el poble va treballar entusiasmat. El Juanes va encendre la caldera i vam omplir el dipòsit de l’aigua. Poc després, a més del fum de la xemeneia s’escapava una fumarola de vapor per les escletxes de les juntures. El Juanes ajudat pel seu nét hi entaforaven draps mullats d’oli vell i negre fins a aconseguir taponar les esquerdes més grosses.

Aviat la màquina de tren arrossegant els vagons tornava a trepitjar els gastats i rovellats rails. El nét del Juanes volia fer sonar el xiulet del tren amb senyal d’alegria, mes el vell conductor s’hi va negar.
 Només faltaria això, encara petaria.

Poc a poc amb l’esgarrifós xisclar del ferro damunt del ferro, les rodes començaven a voltar. Durant el trajecte l’asmàtica màquina havia de parar sovint a reomplir d’aigua, de tan grans com eren les pèrdues dels seus dipòsits. Per sort la maleïda esllavissada posterior al terratrèmol havia obert nous rierols per poder, encara que fos amb galledes, omplir el cor del cavall de ferro.

Però la “Matildita” era valenta. Sentia les velles i calloses mans del Juanes que l’acaronaven, com quan eren joves. Sabia el que era patir per les empinades vies que pujaven al poble miner. Malgrat fos de ferro lluitava enardida al notar la sang jove que l’esperonava quan al costat de l’avi alimentava, a cop de pales el seu forn, de carbó. A mesura que corria, com un vell artrític quan fa una estona que camina, les seves rodes anaven més lleugeres.

Els homes dels pics i les pales també sabien el que era la lluita diària. No els feia res baixar, treure terra o pedres, deixar la via expedita i tornar a pujar fins el proper escull. A més entre els dos pobles hi havia un gran grau de parentesc i volien amb ansietat, saber del seus familiars.

A mig camí la “Matildita” va haver de parar de nou. El Juanes va reomplir la bomba de l’oli, ja que com si fos la sang en el cos humà, la màquina el necessitava.

Finalment el comboi va entrar a l’antiga estació, també urgentment desembarassada de tots els mals endreços que havien estat llençats a les sales. La vella i oxidada màquina havia lluitat i també havia vençut.

Però ja parada, havent efectuat l’últim treball, la vella ferralla va entendre que havia complert la seva missió. La caldera va petar per dins i l’eix mestre es trencà també, fent un esclafit curt i sec.

Avui dia si pugeu al poble de muntanya trobareu una plaça enmig de les noves edificacions. En ella hi trobareu la vella “Matildita” mig reparada i pintada per commemorar la seva darrera gesta.

Hi ha una placa que recorda el fet, anomena a Juan García, alies el Juanes, i la seva proesa.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: