Estimar en silenci

Cor i ment, ment i cor, essència i entorn, entorn i essència, el jo i els altres, els altres i el jo, el prohibit i el permès, el permès i el prohibit, el Ying i el Yang, el Yang i el Ying, es complementen o s’anul•len?

Aquest va ésser el primer pensament mentre notava que els fins cabells del braç s´alçaven sense control, mentre els ulls s´anagaven i em cristal•litzaven el paisatge, acabava de ser testimoni dels sentiments d´una dona desconeguda la qual va deixar un escrit entre les pedres d´una masia, el destí o la sort em van permetre descobrir-lo mentre m´enfilava per observar el galliner de l´antiga masia del S.XVII. Tremolosa per l´aire fresquet, vaig apartar una pedra que deixava entreveure un full groguenc, atònita pel descobriment el vaig obrir amb lentitud i delicadesa:

Totes les senyals em portaven cap a ell, un cop i un altre, no podia ser, impossible! La ment s´hi negava en rotund però el cor seguia i seguia, potser a contracorrent o potser no, qui sap. Fos com fos i tingués les conseqüències que tingués no podia calmar aquell sentiment que aflorava cada vegada que em creuava la mirada, havia de sincerar-me amb mi mateixa i allò suposava obrir-li el cor i explicar-li com em sentia.

No va ser fàcil, però ens vam trobar entre aquell bosc frondós, els dos érem ànimes de bosc i amb ànsies de llibertat...les paraules sobraven, la seva presència em provocava una intensa sensació de pau i no calia dir res més, les mirades es quedaven enganxades una i altre vegada. Els cossos s´atreien com imans i vam fluir per uns minuts en un món sense barreres, sense pors i sense frens, jo i ell, ell i jo, ànima amb ànima, vaig perdre el món de vista per uns instants. Sentia la seva respiració tant a prop que podia notar com una corrent elèctrica em recorria el cos de dalt a baix, un desig incontrolable de sentir-lo dins meu m´envaïa les cèl•lules del cos, no podia arribar a aquests extrems, els remordiments al tornar a casa serien intensos.

Aquell fet va fer descontrolar durant unes setmanes el meu ésser: la ment s´hi negava, el cor s´hi llençava i jo ben perduda. Sabia que havíem de deixar de trobar-nos, cadascú havia de seguir el seu camí, però alhora en tenia un desig profund, la percepció més subtil em deia que havíem d´aprendre molt un de l´altre: aquell home tant insegur i dèbil amb màscara de canalla havia d´acceptar-se a ell mateix, jo, aquella dona seria i pensativa havia de fluir a través del cor i no a través del “correcte” i el “incorrecte”. La ment i les racionalitats van anar guanyant terreny, entenent els dos que ens havíem de dir “adéu”... era el camí més fàcil i planer.

Si, puc dir que tinc una vida molt còmode, si, puc dir que hem fet el correcte en vista del que ens han ensenyat, del que hem après, però encara puc dir més alt que hi ha una part de mi que cada cert temps el crida, el busca i l´anyora. He intentat fins a la sacietat fer desaparèixer aquest sentiment, més encara quan ell m´ha fet entendre que no vaig significar res, res més que una bona estona amb una dona seria. Si, és cert, així ho ha volgut creure llur ment, però sens dubte la seva ànima sap que allò que vam viure va ser sincer, i que aquella connexió d´energies hi era i hi serà...per molts i molts esforços que faci la nostra consciència per esborrar-ho...per ignorar-ho...per fugir endavant.

Deixo aquest escrit entre les pedres d´aquesta masia testimoni d´aquesta història, se que el destí farà que el trobi algú que necessiti respostes en un moment de dualitat, en un moment “ying yang” ....l´univers et guiarà...només cal que hi confiïs...”

Anònim

Entre singlots, vaig deixar l´escrit entre les pedres, vaig mirar el cel tapat, i vaig desaparèixer enmig del bosc mentre pensava atònita en les respostes que m´havien brindat aquelles frases de sinceritat. La decisió estava pressa; caminaria cap a la felicitat...