Estima'm, estimat, però no tornis

que bonic, pero quina pena, en realitat prohibit o no?... qui ho sap, es que nomes podem estimar a una persona? penso que no que el problema es que estem limitats en aquesta societat. Em fa pena perque a mi aquesta sensació de no poder mes, de demanar acabar una relació per pensar que no podia ser, em va passar. Pero un bon dia vaig pensar perqué no...., perque ens neguem la maravella de la vida, l´amor i em vaig llenÇar de cap. No faig mal a ningú, encara que a mi em fa mal la distancia, el no poder conviure, pero tambe m´enriqueixo de ser estimada, d´estimar i quan no el tinc tanco els ulls i torno a viure el moment de les seves abraÇades, dels seus petons.... En fin... no se que mes dir, viu... sigues feliÇ i fes feliÇ a qui tinguis al teu costat.

petons

La vida, efectivament, és un mar de sensacions; de vegades dormim a recer i sembla que no existeixen... que només són un somni rebel... o desitjos fora de lloc que tots sentim... però ens estan esperant, només falta que algú els obri la porta!

Has descrit molt bé aquest anar i venir de les emocions davant un sentiment fort.
Estic encantada d'haver-te descobert!

T'envio un somriure i una abraçada,
Unaquimera

...uns dels millors relats que he llegit.
M'encanta

Tantes contradictòries m'han tornat boig
tantes bogeries m'han fet ser jo mateix
i jo mateix pos aquest relat a preferits.

un petó amb bogeria..
..*

sobre tot si els sentiments són coincidents. Un bonic poema, Dolça.
Una abraçada