Estimada Elena

Un relat de: Espiadimonis

Estimada Elena:

Em resulta estrany i difícil dir-te això per carta, però crec que és el més convenient tenint en compte que no tornarem a veure'ns fins mitjan setembre. Haurà plogut molt fins aleshores i potser el temps ajudi a amortir la caiguda.

Com sabràs, ara sóc a París, i des de fa dos dies estic intentant trobar les paraules més idònies, si n'hi ha, per explicar-te el que ve a continuació. No sé si finalment he assolit el meu propòsit però, creu-me, no serà per falta de ganes. M'allotjo en un petit hotel molt proper al pont de Saint Michelle, un dels més bells de la ciutat, que malgrat això em sembla trist quan el miro en aquests moments.
Suposo que vas observar que el meu comportament abans de la marxa no era el mateix, em vaig mostrar més fred i distant amb tu, no em vaig interessar tant pels teus problemes com en d'altres ocasions i, de vegades, m'abstreia pensant en coses que no venien al cas quan tu parlaves. No t'he donat la suficient atenció i ho sento, però no podia ser d'una altra manera. Durant els dos anys que hem estat junts hem vist néixer, créixer i madurar la nostra relació fins el punt en que la confiança esdevé extrema, l la independència precària i la convivència monotonia. Sé que tenies pensat venir a viure amb mi quan en Joan marxés, sé que m'estimes fins la sacietat i que ho donaries tot per mi. Jo també vaig estimar-te, i ho hauria donat tot per tu, però els temps han canviat.

La vertadera raó per la que he viatjat fins aquí no és per negocis, com vaig dir-te. Recordes la Sara? Doncs bé, al gener vaig rebre una carta seva des de Praga en la que m'explicava la seva vida i miracles des que se n'anà. Deia que portava dos mesos viatjant per Europa, que havia estat a Copenhaguen, a Berlín, Brussel·les, Budapest i moltes altres capitals i ciutats del continent. A més, deia que em trobava a faltar. Reconec que jo mateix ho creia superat, després de trenta mesos sense ella, vint-i-quatre dels quals han estat amb tu, creia que allò amb la Sara era aigua passada. Estava convençut que no només m'havies fet oblidar-la sinó que l'havies substituïda i eclipsada amb la teva presència, les teves ganes d'estimar-me i la teva personalitat. Però només era una creença. Després de rebre el seu enviament vaig notar que alguna cosa s'agitava dins meu, alguna cosa que no havia mort, sinó que s'havia simplement amagat, dormint en una llarga hibernació de la que despertà aleshores. La Sara em comunicà que seria a París la segona setmana de Juliol i allò em va fer veure clar què havia de fer per recuperar el fil de la meva vida, que tu havies tenyit de felicitat durant dos anys, una felicitat que malgrat la seva falsa autenticitat conservà quelcom de la seva veritat i que jo vaig saber aprofitar. Em vas fer feliç Elena, però amb això no n'hi ha prou. I et diré per què no n'hi ha prou: perquè ser feliç implica, més que res, estar bé amb un mateix i no necessàriament amb els altres. Si estàs bé amb tu els demés també ho estan. Però no n'hi ha prou perquè, en realitat, com tot ésser viu sap o hauria de saber, la felicitat no existeix, és només una il·lusió passatgera que el temps grava a la memòria per tal que faci dèbils les desgràcies. És un aliment amb data de caducitat oculta que quan el vos usar resultar estar podrit.

Jo vaig estar bé amb mi quan estava amb tu, els demés també estaven bé amb mi quan estava amb tu. Però la felicitat que per moments omplí els envasos d'usar i llençar que són els nostres cossos, no reciclables, acabà essent caduca i ens danyà, però com la teníem crèiem que seguia servint, i no.

Així que vaig decidir-me i vaig agafar el vol cap a París. Em va estranyar que no sospitessis doncs jo mai he viatjat per negocis i la nostra petita empresa és d'àmbit purament nacional. Quan vaig arribar, inclòs abans, dins l'avió, estava fet un mar de dubtes i un sac de nervis. No sabia què faria quan em trobés amb la Sara, ni si ens trobaríem, ni si me'n penediria just arribar. Doncs bé, vaig coincidir amb la Sara al Orsay, el dia després d'aterrar. Em saludà efusivament, m'abraçà davant un immens quadre de Pizarro i em besà mentre deia: "Sabia que vindries". Tots els meus dubtes s'esborraren. L'estimo, estic enamorat d'ella i ho he estat sempre. Ahir varem anar a sopar i després varem passejar abraçats sota la lluna, balancejats per les tranquil·les aigües del Sena. Avui ens hem despertat junts, després hem anat al Louvre i ara, mentre ella compra, jo m'he assentat en aquesta terrassa i escric la carta que tu estàs llegint.

D'aquí a tres dies volarem cap a Londres i després visitarem Dublín. Tornarem al setembre i ens instal·larem al meu pis, doncs en Joan ja haurà marxar per aquelles dates. Sé que et farà mal el que et dic, però vull que sàpigues que mai oblidaré tot el que hem passat junts, quant has significat per a mi i tot el que per mi has fet. Espero que no em guardis rancúnia i que podrem asseure'ns a prendre una tassa de cafè els tres: la Sara, tu i jo, quan tornem.

Et desitjo tota la felicitat del món, menys una mica per mi, encara que no existeixi.


Petons,

Ricard.

París, a 17 de juliol de 1997

Comentaris

  • Se m'han posat[Ofensiu]
    marta_gut | 31-07-2007 | Valoració: 10

    els pèls de punta!
    Primer m'he posat al lloc de l'Elena, i m'ha envaït una tristor difícil d'expressar.
    Però també, com diu mimí, aquesta tristor esdevé al pensar que la felicitat és un miratge efímer...
    Uff, no sé, ja no m'enredo més! Simplement que m'ha encantat i m'ha tocat fons!
    Una abraçada,
    Marta.

  • Ben expresat[Ofensiu]
    mimí | 31-07-2007

    però trobo una historia molt trista, no només per l'Elena com queda sinó pensar que la felicitat no existeix, tot i així la deixa per una altra dona que també podria ser un miratge i no estimar-la de debó i trobar una altra dona, una tal Lluïsa que li omplis d'aquesta felicitat màgica que no existeix.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Espiadimonis

Espiadimonis

13 Relats

43 Comentaris

27718 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Només néixer ma mare m'entaforà dins el calaix de la tauleta de nit per tal que mon pare no em veiés. Fins als cinc anys vaig viure dins l'armari de l'habitació de convidats fins que me'n van treure per anar a l'escola.
De camí al meu primer dia escolar em vaig perdre i vaig anar a parar a un edifici en runes, on em vaig quedar ja que em feia por creuar la porta de sortida, convençut que acabaria en una altra dimensió. Vaig sobreviure matant gats i rates. Als dotze em vaig graduar de primària, o això pensava fins que a un institut em van dir que no acceptaven un paper de propaganda per no pagar multes com a matricula. Enfurismat amb la incomprensió del sistema vaig calar foc a l'edifici i per amagar-me em vaig tapar amb la lona d'una façana que remodelaven, on vaig quedar entortolligat i em trobaren tres mesos després, a dos-cents quilòmetres quan anaven a fer un nou revestiment a un magatzem del port. Allà vaig conèixer el meu millor amic, un peixell. Quan aquest es va enamorar del tatuatge d'un mariner en estat de descomposició que surava a l'oceà, vaig decidir tornar-me presbiterià.
Actualment resideixo sota una taula de despatx en una oficina de funcionaris (retorn a la infància, espais tancats) i com que no sé llegir ni escriure deixo que l'estatua de fusta d'una cacatua ho faci per mi mentre li dicto les històries que em passen pel cap.