Estima pròpia

9-1

- Som els millors, no hi ha qui ens pugui guanyar, ens menjarem el món. Suposo que deus estar d'acord? No tenim rival, tot ens somriu. Hem de sortir i trepitjar el rival. Un o altra ha de guanyar el partit. Nosaltres podem fer-ho i ho farem. Ens ho mereixem, portem molt de temps esperant. No hi ha dret que sempre guanyin els altres, ara ens toca a nosaltres, i som els millors i per aquesta raó ho mereixem. No hi ha ningú que se'ns pugui comparar. Sortirem al camp i els aixafarem, perquè qualsevol comparació nostra amb ells resulta ridícula, fins a aquest punt som superiors. I això que hi ha veus que diuen que no hi ha per tant. S'equivoquen de mig a mig. I ha per això i per més, perquè la nostra superioritat és palesa, perquè les nostres dots són insuperables. El contrari empal·lideix davant la nostra supèrbia. No podem perdre de cap de les maneres, seria un atemptat contra la natura de les coses, una infàmia.
- Et veig molt confiat. Estàs molt segur de les nostres possibilitats. Vols dir que no tens un excés de confiança?
- No m'agraden aquestes postures derrotistes. No les toleraré en el meu equip. No accepto que ningú digui que no estem preparats o que fem un gra massa en valorar-nos. No ens hem de confiar, això és clar, però tampoc ens hem d'infravalorar. La nostra superioritat és palesa, les nostres armes són abassegadores, els passarem per sobre sense que s'adonin. Però per fer-ho hem de posar totes les nostres energies i tota la nostra concentració. És l'única manera d'aconseguir-ho, per fortuna és la nostra manera, és el mitjà que farem servir per alçar-nos amb la victòria, per posar les coses a l'empat. L'equilibri inicial és una injustícia en aquest cas, perquè la nostra superioritat és inqüestionable. Hem de sortir amb orgull i empenta, per passar-los per sobre del cap. Del seu orgull no en quedarà res, sortiran avui humiliats per la nostra força.
- Segueixo pensant que tanta confiança no pot ser bona. Una mica d'humilitat no ens faria cap mal.
- La humilitat no és per nosaltres perquè no som perdedors. Nosaltres guanyarem i ningú no ens podrà treure el gaudi de les mels del triomf. Sortirem victoriosos d'aquesta contesa, ens victorejarà la multitud com els herois que sens dubte som. Ningú no se'ns pot comparar en gallardia i atreviment. La nostra gosadia ens portarà a la victòria, els altres només seran espectadors de la seva desfeta. Els espera l'amarga derrota a mans de botxins implacables, nosaltres. Perquè no hem de tenir pietat del rival, perquè quan hom és superior ha d'exercir el seu poder sense contemplacions. Nosaltres ens movem en un altre pla d'existència, podem decidir la sort de l'enfrontament. No cal que esperem l'actitud de l'altre, només importa el que fem nosaltres, com ens movem i quan triguem a posar-nos per endavant. Hem de tenir clar que som els millors, que les comparances amb nosaltres sempre són desafortunades, que no hi ha res al món que ens pugui aturar i que tots tremolen quan ens tenen al davant. Ens menjarem el món aquesta tarda, no ho dubteu pas. No us ho permeto.

9-2

- Avui tinc un d'aquests dies en que tot em surt a l'inrevés. Sort que has volgut venir a esmorzar amb mi perquè t'expliqués les meves penes. De veritat que el món em supera. No puc amb mi mateixa. Els braços i les cames em pesen, trobo que tot té un color grisenc, que no hi ha tonalitats al meu voltant.
- Saps que pots comptar amb mi. Per això som companyes. Els amics serveixen per fer-se costat en moments així, de desesperació. Em sap molt de greu que t'hagin passat desgràcies darrerament. Les desgràcies no haurien de passar, i tanmateix són inevitables. A mi també m'han passat unes quantes, encara que de menor entitat que les teves. El cas és que et comprenc perfectament.
- Ja ho sé que m'entens. Entens el meu estat d'ànim alacaigut, com veig passar els ocells i penso en la sort que tenen de ser lliures. M'abalteix de ser animal terrestre i haver de caminar per sobre de la terra. Mai no em podré enlairar per sobre de tota aquesta misèria. Aquestes coses donen que pensar, perquè hem de sucumbir a les petites coses? Algú m'ho podria explicar. Aleshores estaria molt més tranquil·la.
- Jo no puc donar-te cap pista sobre això, ningú no ho sap. El que puc fer és convidar-te a un te i fer-te costat en aquest moment de blanesa en que et veus submergida. Capbussar-se en les aigües tèrboles de la melangia no és cap plat de gust. S'ha de tenir valor per explorar les pròpies misèries.
- M'han passat tantes coses. Desgràcies econòmiques i familiars, la tieta Flora, el venciment del crèdit. Per poc que no em veig al carrer. Jo que he treballat durament tota la vida. Ara que necessito aquests porcs del banc em giren l'esquena. Aquesta gent no tenen entranyes. I la tieta s'ha vingut a morir quan més la necessitava. En el fons encara era ben jove, amb prou feines passava de la setantena. Però no és això el que m'enfonsa. És la precarietat de tot plegat, de tot el que creiem segur. M'he adonat que les coses més inamovibles se les pot endur el vent d'una rebufada, i ningú no en fa esment.
- Em penso que tens molta raó en el que dius. A mi també em passa que tinc la sensació de caminar sobre un sorramoll. Per damunt d'una superfície tova i insegura que en qualsevol moment em farà perdre la verticalitat i m'engolirà com un espàrrec. No hi ha res de segur en aquest món i aquesta és raó suficient com per plànyer's. Jo mateixa aspiro a coses que mai no podré aconseguir. M'adono de tot el desencert que m'envolta i el món em cau a sobre.
- Ara ets tu la que necessita del meu conhort. Te'l donaré sense objeccions. Perquè per això hi ha les amistats i coneixences. Tan de bo fóssim tan considerats amb els desconeguts. Aleshores tot rutllaria. Però amb els desconeguts tenim la cara més amarga i insolidària, la màxima incomprensió. No volem fer res que ens incomodi per algú que no ens deu ni li devem. Així passa que ens trobem tan sols. Perquè tothom fa el mateix. Sort que et tinc a tu, amiga meva, per acompanyar-me en aquests moments de solitud en que sento que el món em cau a sobre.
- Ja saps que estic al teu costat pel que necessitis. Un altre dia seré jo la que ho veurà tot negre i em farà servei que estiguis al meu costat. Ara em toca a mi reconfortar-te i ho faig de gust.

9-3

- Aquest llibre em donarà molts diners. Sempre he somiat amb ser algú, i la meva feina diària no em dona aquesta satisfacció. Cert que la gent que m'envolta m'ensabona tot el que pot. Tanmateix la dimensió d'escriptor em catapultarà als mitjans. Cert que es tracta d'un llibre com hi ha molts, que ajuda a la gent a superar les seves limitacions, però això és millor que no res. Podria haver fet també un llibre de cuina o una història polèmica. Però no sóc prou bon escriptor. He de treure el millor de mi mateix, de les coses que ser fer. Si hagués escrit un llibre de cuina hauria estat un desastre. No vull dir que aquest de millorament personal que he escrit sigui la bomba, però si més no és passable.
- L'editorial sembla interessada. Em penso que no saltaràs als mitjans amb aquest llibre, encara que algun prestigi guanyaràs a la professió. Tenir llibre sempre fa interessant.
- Vols dir que els meus col·legues ho sabran valorar? Hi ha molta gelosia al món, tothom es mira l'altre amb cobejança, mirant les seves obres i volent-les pròpies. Fins i tot hi ha qui roba idees i llibres sencers, fins i tot els de la mena del que jo he fet. S'ha de ser arrossegat per voler publicar el llibre d'un altre amb el teu nom. Això és tenir ganes de pujar al capdamunt sense esforç. En fi, aquestes paraules no són gens positives, millor que me les tregui del cap, potser se'm podrien escapar a alguna presentació. Quedaria molt malament si les digués. Jo sempre haig de dir coses positives, perquè haig de donar exemple amb la meva actitud als altres.
- Ja ets prou positiu, trobo.
- Encara ho he de ser més. Escriure el llibre és un deu per cent de la feina, la resta són les presentacions i actes oficials, convocats per l'editorial o per cercles de professionals. Haig de donar la meva millor cara per poder convèncer tothom que les meves idees brollen a raig fet de fonaments. No puc permetre que ningú pensi que en realitat no combrego amb el que dic al llibre. El llibre no és un exercici de retòrica, es basa en fets reals, en la meva experimentació personal, en tots els casos que he vist en la meva carrera professional. I n'he vist molts i de molts variats. Cada persona és un món. Però no és d'això del que m'he d'amoïnar. Al carall amb les persones. Ja torno a ser negatiu. No puc permetre'm aquesta expressió a les presentacions. Què pensaria la gent?
- Què dius el que penses segurament. Tampoc no és tan dolent.
- És horriblement dolent. No es pot concebre cosa pitjor. Mai no s'ha de dir el que penses, sempre amb matisacions. És clar que al llibre dic tot el contrari, que quan es tenen les idees clares s'han de dir amb meridiana claredat. Pobres infeliços els que segueixin els meus consells. Ho tenen magre. El principal que s'ajuda amb aquest llibre seré jo, ja ho veig clar. Em demano perquè la gent espera trobar respostes als seus problemes de personalitat en llibres com el meu. En fi, torno amb la negativitat. El seminari d'aquest cap de setmana no m'ha provat gens, tanta motivació m'ha germinat un sentiment de reacció. Ara tinc ganes de dir el que penso i de despromocionar el meu llibre. M'hauré de treure totes aquestes idees del cap abans de les primeres presentacions.

9-4

- No sé que fer noia. Aquesta prova se'm fa costa amunt. Necessito posar-me les piles. Sinó ja he begut oli, i si no passo la prova el que em quedarà per endavant ho passaré magre. Haig de fer alguna cosa, no aconsegueixo de concentrar-me. Tu tens la solució?
- Jo que vols que tingui? T'has d'injectar empenta. T'has de valorar millor. Tu ets capaç de fer aquesta prova amb èxit i de més difícils encara, només cal que t'ho proposis. Com en tot
es les coses, tot és proposar-s'ho. Trobo que ara et sents enfonsada pels nervis, en el fons vols que arribi el dia de la prova per deixar-la enrere. Aquestes coses solen passar amb les proves.
- Em sembla que no t'adones de la gravetat de la situació. Si no la passo estic perduda, tot s'ensorrarà al meu voltant: el meu futur, les meves esperances, tot el que he somiat. No puc deixar escapar aquesta oportunitat. I tanmateix tinc tan poques ganes. Tot se'm fa costerut, ja et dic. Necessito una aportació d'esma, alguna cosa que em recuperi l'ànim. Així no em puc preparar.
- Doncs prova de concentrar-te. Allunya els mals pensaments del teu cap. No ve a tomb arronsar-se davant les dificultats. Pensa que tu ho pots aconseguir, que només cal que t'esforcis, et manca la voluntat, doncs la capacitat ja la tens. Això no ho pots dubtar ni un instant. No hi ha cap raó objectiva que t'impedeixi de passar la prova. Totes les traves hi són dins el teu raonador.
- Ja m'ho suposo que deuen ser per allà dins. En cap altre lloc no hi podien esser. Saber on són no m'ajudarà pas a esvair-les. Les traves seguiran tenallant-me. Haig de fer alguna cosa per recuperar la confiança. Sinó la prova se'm menjarà, a poc a poc, sordament, sense estridències ni punts d'inflexió, però al final estaré derrotada el dia que arribi finalment. Haig de fer alguna cosa amb urgència. Si deixo passar el temps m'enfonsaré de ben segur.
- Doncs fes-me cas i concentra't tot el que puguis. Fes un esforç mental per tal de centrar-te. Així podràs afrontar totes les tasques que et queden fins a la prova. Et recomano que comencis per alguna cosa senzilleta, que no calgui de molta habilitat. Després ja et posaràs amb les coses complicades, o potser no et posaràs al capdavall. Mentre sàpigues desenvolupar el bàsic ja n'hi ha prou per passar la prova. Altra cosa és que vulguis anar per nota. Aleshores sí, ja t'ho plantejaràs més endavant.
- Potser tens raó. Podria començar amb una cosa senzilla, que ja sàpiga fer, que sigui evident. A partir d'aquí podré construir els meus coneixements, amb coses cada cop més elaborades. Fins arribar al coneixement íntegre de la totalitat. Però em falta l'esma de fer-ho. Perquè començar vol dir continuar, i no puc evitar veure en aquest primer problema senzill la globalitat del que em queda per endavant.
- D'això t'has d'oblidar. Et veig baixa de forma. Potser necessites vitamines. Un reforç d'alguna mena, unes pastilles, que se jo! No puc preparar la prova per tu, has de ser tu sola la que ho facis. Només et puc donar alguns consells. El principal dels quals que aixequis l'ànim. Així no vas enlloc, amb aquesta abúlia. Has de ressuscitar la teva voluntat de seguida.