Estil batlle, no gràcies

Hi havia una vegada un petit llogaret on regnava la pau i la serenitat a tothora, i tanta pau i tanta serenitat hi regnava que arribava fins als límits de l'avorriment. Això provocava que l'índex de suïcidis d'aquell petit poble fos el més alt de tot el regne.
L'alcalde del lloc, que era tingut per un home savi, va intentar posar-hi remei. Que fos tingut per home savi no vol dir que ho fos realment. Per arreglar la situació en què vivia la vila no se li va ocorre res més que provocar una picabaralla entre les dues famílies nobles del lloc, que sempre s'havien tractat amb respecte però sense apreciar-se. L'alcalde es va valer dels seus criats més fidels que varen robar i sacrificar bestiar de les dues famílies. Va ordenar als servents que deixessin un missatge que inculpés a l'altre família a l'escena del crim. Així va ser fet.
Al matí següent els dos caps de les famílies, que eren tan savis com l'alcalde, es van insultar a la plaça major. Segurament s'haurien matat si llurs famílies no els haguessin separat.
L'estratagema de l'alcalde semblava haver funcionat. Realment amb tanta picabaralla entre els servents i membres de les dues famílies la gent s'entretenia i tenia de què parlar. Així que els vilatans no s'avorrien i no optaven per treure's la vida. El que l'alcalde no havia previst eren les morts que la baralla nobiliària provocava. Quan un dels regidors, que havia participat en el pla del batlle, li va preguntar per aquest nou problema l'home savi li va respondre:
- És preferible ser el poble amb més morts per homicidi, que el que té més suïcidis. No és tan deshonrós.