Esterri d'Àneu

Enmig del boscatge, una casa solitària, és el meu refugi, petita i acollidora. Amb jardí, l'únic que es pot sentir és el cant dels ocells i la remor del riu corrent avall. Una casa de pedra, antiga, la llar de foc desprèn l'olor de llenya i del sutge.
La meva habitació, amb un llit amb capçal de fusta, una posta de sol em mira des de la paret, un quadre que sembla cobrar vida, mobles rústics, familiars i tota una vida amb ell, corrent avall.

La tranquil·litat regna en aquesta casa i res no pot destorbar-la. El terra és de fusta i al caminar ressona com la campana de l'església.
Hi ha quatre habitacions, cada una un refugi on amagar-se. Dos balcons a cada una de les habitacions que donen a l'exterior però el gran balcó a la dreta del menjador, és per a mi la finestra de la vida on puc sentir el fred del pirineu que arriba las óssos, la neu cau per les teulades i sento com el fred i la gelor del carrer volen entrar al meu refugi però ho intenten envà perquè casa meva em protegeix de fenòmens externs.
És la meva cuirassa, les seves parets van ser fetes per la meva sang, temps passats però el cap i a la fi la meva sang.
Generacions i generacions han vist aquestes parets i les que encara queden per veure.
La cuina és petita però hi ha de tot, tot el que un pot necessitar, té una finestra normalment badada que permet veure la celístia a les nits.
Tot sembla revifar amb el sol que entra pels ulls de la casa cada matí.
Les habitacions s'il·luminen i reviuen de la foscor de la nit. L'escusat, tot verd, com el boscatge que em rodeja, i la finestra també hi és present per observar el riu passant per sota el pont de pedra. M'agrada la meva casa,el meu refugi, on hi té cabuda tot pensament que per més aliè que sembli es va fent més proper. El menjador és la gran habitació de la casa, amb la seva llar de foc, els grans finestrons de fusta que amb prou feines ens aïllen de l'exterior, la taula gran de vidre amb les puntilles de l'àvia.
El telèfon antic de ferro colat em fa traslladar-me al passat. Tan de bo els camins de la vida em portessin a aquesta casa, però la llunyania fa que sigui més difícil. Lleida, Esterri d'Àneu, el meu poble, la meva casa, malgrat tot m'agradaria poder viure enmig el boscatge amb l'olor de l'herba recent segada...