ESTAVA PATINANT NUA!

Era un dia de Sol radiant i cel net. De nit havia plogut i l’aire era fresc. El vent m’acaronava la pell del rostre i em feia voleiar els cabells. Estava patinant pels carrers del casc antic de Girona, lliscant suaument, ara una cama, ara l’altra.

- Com m’agrada patinar!

I els braços acompanyaven, cap ací, cap allà.

- Que elegant que em sentia!

Vaig parar atenció en notar com aquell vent m’acaronava també la pell del coll.... i de les espatlles...i dels braços.....del pit, del l’estómac, del pubis....

- Ai mare, del pit? de l’estómac? del pubis?

I em vaig mirar el cos. Estava patinant nua!

- Com no me n’havia adonat abans? Com em podia haver despistat d’aquella manera?

La gent em va començar a mirar.

- És clar, i què us pensàveu doncs, nua com anava?

Ja no em sentia elegant. I el meu patinar va començar a fer-se feixuc. Les rodes s’entrebancaven i em feien trontollar....

- És clar, els carrer eren empedrats, allò era impracticable amb uns patins als peus!
Com que no m’havia entrebancat abans?

I em vaig començar a embalaaaaaar tot i entrevancar-me. Moooolt i moooooolt.

- I és clar, els carrers eren molt empinats, com que no m’havia embalat abans?

I vaig començar a agafar por, molta por. Volia frenar però no podia. Aguantava l’equilibri no se pas com. Ja no sentia l’aire fresc, ni el vent acaronant-me la pell. Els peus ja no lliscaven amb harmonia i els braços ja no acompanyaven.

- Ara pla, intentaven tapar la nuesa!

I en aquell moment, tot es va quedar parat, com si el meu present i el de totes les persones i coses que compartien amb mi aquell quadre tan estrany, s’haguessin congelat.
De cop em vaig poder observar des d’un pla més elevat, més allunyat i vaig sentir una veu, clara i contundent a l’hora que dolça i tranquil•litzadora que em va dir:

“Marina, Marina, no et preocupis, estàs somniant, no pateixis.
Patina, embala’t, nua si vols....i sobretot gaudeix plenament del que t’agrada. Gaudeix de les coses que et fan sentir que el cor et batega alegrement.
Si caus, no et pot passar res de res, no et pots fer mal, estàs sobre el llit, dormint plàcidament. El teu cos està salva i estalvi descansant.
Si apartes la por, les barreres i les limitacions s’esvairan i tu seràs lliure, totalment lliure.
Que no ho veus! Desperta, és un somni, aquí no has de tenir por de res, ets lliure de portar a terme tot allò que desitges.
Fes el teu somni a mida, somiant tot és possible".

I em vaig despertar.

- M’havia parlat uns dels meus àngels de la guarda? Potser havia estat Déu? O potser el meu inconscient? O la meva ànima? O el meu cor? La meva essència? Segurament el meu Déu interior?

- Importa?

Tan me feia, el què comptava és que m’havia llevat amb forces per VIURE LA VIDA “PATINANT”, NUA, LLIURE, SENSE PORS....SENSE BARRERES.