ESTATS D’ÀNIM

Un relat de: Miquel Pujol Mur
La tristesa omple els meus ulls de llàgrimes sense fi. Per què em mostres aquesta indiferència si, la llum de la meva vida sempre has estat tu. Te’n recordes, quan ja de joves sortíem a passejar, doncs t’he de dir la veritat, sempre caminava darrere teu. Saps per què? Em tenien meravellat els moviments de les teves natges que es bellugaven indiferents davant meu. Em fonia d’admiració imaginant-me els moviments del teu cos, que pendulava al ritme dels teus malucs.

Ara han passat els anys i l’experiència, sí, estimada, els anys comporten sapiència. No és el mateix els pensaments encegats d’un jove enamorat que la saviesa, digues-los-hi millor, fracassos d’un home gran. O també realment el que ha passat, és que m’ha caigut la bena del ulls. O potser, que els desenganys m’han mostrat la realitat del viure dia a dia.

Ara fredament, sé que tu et reies de la meva innocència; aleshores jo era un babau sense gens de picardia sexual i, exageraves al màxim les teves torsions per provocar-me ... Mira és tan gran la meva timidesa que no sé pronunciar, sense envermellir encara, que em provocaves i on m’ho provocaves.

Avui has passat pel carrer per davant meu i ha estat tal la indiferència amb que m’has mirat, tal vegada com si fos un moble urbà: un banc, una paperera, un cartell ... Al semàfor li has prestat més atenció que a mi. Els teus ulls blaus m’han guaitat com si no existís, com si fos transparent, i no l’home que t’ha estimat sempre.

Sí, senyor jutge, aquesta és la carta que vaig enviar-li un dia que estava desesperat. Sí, senyor jutge, li vaig enviar a casa seva. Sí, senyor jutge, la culpa és meva.

No vaig resistir el pensar que era en braços d’un altre home. Vaig veure clarament el moviment de la seva melena sobre el pit del seu actual amant. Vaig escoltar, com si fos jo mateix, els seus sospirs i les seves engrescadores paraules a l’orella, al sentir allò, que també sentia amb mi. O això creia jo, potser també a ell l’enganya.

La seva olor, els seu perfum, el seu sabor, l’aire que flueix amb aroma de dona de la seva boca, la seva saliva mullant-me el llavis ... Sí, senyor jutge, tot això i més, que no tinc paraules per descriure, va sorgir de dins meu i va escalfar el meu cap. Senyor jutge, la culpa és meva.

La vaig esperar amb l’ànim de malmetre la seva bellesa. Tal vegada la seva vida però; perdó, senyor jutge, vaig ser incapaç de fer-ho. Quan la vaig tenir al davant i vaig admirar els seus ulls blaus que em miraven amb un xic de por, no vaig poder fer res més que agenollar-me i demanar-li perdó. El seu riure va perforar la meva oïda i vaig somicar davant seu. La culpa, senyor jutge, és el meu amor.

Va ser un altre home, senyor jutge qui ...

Miquel Pujol Mur

Comentaris

  • Sapastre[Ofensiu]
    SrGarcia | 04-02-2018

    Collons, perdona, noi sóc un sapastre.

  • Persona[Ofensiu]
    SrGarcia | 04-02-2018

    Impressionant el canvi de persona a la va dirigida la carta.

  • Persona[Ofensiu]
    SrGarcia | 04-02-2018

    Impressionant el canvi de persona a la va dirigida la carta.

  • Persona[Ofensiu]
    SrGarcia | 04-02-2018

    Impressionant el canvi de persona a la va dirigida la carta.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: