Estat de por

Seguin aquí. Què t'ha passat?
És un home de mitjana edat, te entre quaranta cinc i cinquanta anys, porta ulleres, les muntures són passades de moda, el cabell el porta tenyit d'un color fosc que fa riure. La seva veu es forta, inquisidora, com les seves mans.
-A quina hora a passat tot? Quants eren? -diu al comisari-
Les parets de l'oficina són d'un color verd poma, la part baixa de la paret està repassada amb pintura tipus esmalt, el sostre havia estat blanc, ara és d'un color os brut. Brut com tota l'oficina.
-Si no parles no et podrem ajudar. Ja se que tot plegat és molt dur, però hauries de fer un esforç. -el comisari insisteix-
Comparat amb la impressora l'ordinador que hi ha a la taula és molt antic. El cendrer és tan ple que la cendra regalima per la taula. Tot fa sensació de brutícia.
-Bé, no tenim tot el dia. Penseu fer la denuncia o no. -no calla el comisari-
Estic asseguda al mig, el pare a l'esquerra i la mare a la dreta. Tots tres davant del comissari. La meva mare em te agafada la mà i el meu pare em passa el braç per l'espatlla.
Farà unes tres setmanes vaig veure el pare donant-li la llengua a una tipa a una terrassa d'una cafeteria cèntrica, la mare es pensava que era a la feina. Em fa fàstic que em passi la mà sobre és un fill de puta.
-Va nena, contesta a aquest senyor. -diu la mare-
La meva mare te un tipus de veu que no es sap ven bé si es un home o un dona. El seu to em relaxa, em tranquil·litza.
-Els coneixies aquest homes? o nois?
El comissari, no em treia la vista de sobre, la seva veu penetrava en el meu cap com un ganivet. Parla com donant ordres.
-No tinguis recel, contesta sense por, nosaltres, els teus pares i jo, et volem ajudar. -diu al comisari-
-El senyor comissari té raó Berta, explica'ns el que ha passat, així tot serà més fàcil. -el pare diu-
El meu pare sempre vol ser conciliador, mai no s'enfronta amb ningú, sempre busca la via pacífica, el camí pla. Jo d'això li dic covard. És un egoista nat, cerca sempre la seva conveniència i comoditat.
-Tots sentim molt el que t'ha passat, amor meu. Comprenen el estat en el que et trobes, però hauries de fer un esforç.
La mare sempre es sap posar en el lloc de l'altre, et fa sentir bé, fins i tot en els pitjors moments.
-O sento molt, però si aquesta noia es nega a contestar, hauré de donar per tancada aquesta ... És més, penso que haurien de portar aquesta noia el psicòleg.
-Senyor comissari no s'enfadi la Berta de seguida li explicarà tot. Oi nena?
Mentre el meu pare tranquil·litza el policia jo estic muda. No puc parlar. És com si m'hagués desaparegut la boca de la cara. La llengua la tinc com encastada al paladar. El cap em roda. El tinc ple paraules i fotografies del que ha passat, ball, drogues, sexe, música, platja, sorra, homes... És vertiginós.
La mare em fa un petó molt tendre i em suplica que tregui tot el dolor que porto dins meu.
-Mira Berta, ja em anat al metge, ha fet tot al que ha pogut, has estat ben atesa. Ja ha passat el malson, estem junts, el teu pare, tu i jo. Ara cal que ens expliquis qui ha estat, com ho ha fet, a quina hora, on... -diu la mama-
Jo sempre havia volgut ser com la meva mare, tan serena, honesta, fidel, treballadora, digne de tota confiança. Va conèixer el pare quan tenia catorze anys, set anys després es van casar. El pare ha estat el seu únic home a la vida, viu per ell i per nosaltres -el meu germà Damià i jo- amb cos i ànima. És una mare bona i una bona mare, si ella mai falta, jo em vull morir amb ella.
-Bé, ens vols dir alguna cosa o no? Jo haig de fer la denuncia tenint amb compta el certificat mèdic i la teva declaració. No puc estar tot el dia esperant...Ja sabeu aquí tenim molta feina…
Veig que no hi ha por al embaràs. T'han donat la pastilla de l'endemà. Aquí ho diu ben clar. Mira maca, no tinguis recel, nosaltres no et volem cap mal, al contrari, et volem ajudar. -diu el comisari-
-No tinguis por estimada. Mira'm als ulls, creus que t'enganyem. Penses que no t'estimem. No tinguis por!!
El pare es pensa que tinc por d'estar embarassada. Això seria una broma, gairebé una bona noticia. Ho celebraria bevent una birra. Jo el que tinc por és de la sida, por, sobretot, de mi mateixa, por al demà, ara tinc por.
-Bé, no passa res, si cal tornarem demà quan estiguis més calmada i farem la denuncia. Cal que agafin aquests desgraciats i no tornin a fer això mai més, a cap noia innocent com la nostra. Diu la mare.
Quan miro la meva mare, em cau la cara a terra de vergonya. Jo a la edat que ella es va comprometre amb el meu pare, ja he estat amb una setantena o més de nois, no ho puc saber. Ho he fet a qualsevol lloc: als lavabos del institut, a la platja, a les cases de colònies, a qualsevol apartat de una disco, a casa, als emporvadors…
Mai no m'he fet las proves de la sida. Tinc por de tenir els anticossos i cada vegada que faig l'amor (si d'això s'han pot dir amor) amb algun company de classe o amb qui sigui, tinc mala consciència, ja que penso que potser li estic passat el virus de la sida.
El doctor que m'ha reconegut ha manat que em traguessin sang, no m'ha fet cap comentari, segur que és per fer la prova de la sida. En deu o quinze dies sabre els resultats, o potser no m'ho diran?
-Sembla mentida que hagin pogut fer això a aquesta nena. Jo, com policia, no tindria cap mirament amb aquests tipus fastigosos. -diu el comisari-
La mare amb va dir que, quan sortís de la disco, cap a allà a les deu, anés ràpidament a casa, que no la fes patir. El grup d'amics que anaven amb mi van desaparèixer cap allà les vuit de la tarda, no he tornat a saber res d'ells. Al sortir de la disco amb vaig trobar dos nois que tenia vistos i petonejats a la disco d'altres dissabtes, em van dir que duien el mateix camí que jo. Al passar per un bar que fan entrepants em van convidar a menjar. Jo no volia entrar ja que eren més de les deu. Quan era asseguda amb l'entrepà a la mà em va venir un mareig per culpa d'unes "rules" que m'havia menjat a la disco.
-Serà millor que vagin a casa i demà portin a aquesta nena al psicòleg, el trauma ha estat massa fort per ella. Fa mitja hora que estem aquí i no ha obert boca. -diu el policia-
Al despertar em vaig trobar a la platja de la Barceloneta, amb els pantalons i les calçes trencades i amb els genitals plens de sang. No em podia moure, estava marejada, tenia mal de cap, i em feia mal tot el cos. Els meus amics després de fer la feina van marxar i em van deixar tirada, els molt porcs!!
No se com va apareixer la policia municipal i van avisar als pares i tots em van portar a urgències.
-Anen a casa i mirem de tranquilizar-nos. -va dir el pare-
Ells es pensen que va ser una violació -i millor que sigui així- en realitat tot forma part dels jocs sexuals que practiquem cotidianament. Primer va ser per curiositat, després per no ser diferent, més tard m'agradava, fa poc per costum i ara em fa fàstic. Sento la merda al fons de les mesves entranyes.
Va començar com una experiència novedosa , trencadora i tot plegat ha acabat sent una rutina fastigosa i sòrdida.
Jo mateixa me anat perden el respecte a mi mateixa i això a fet que me'l perdés tothom. Sóc un cos el qual s'utilitza i es llença ben lluny. Una merda als ulls del amics i amigues. I el més greu un excrement als meus propis ulls.
Voldria tornar enrera, ser una persona tota nova, no repetir els errors que he anat fent fins ara. Rentar tot el meu expedient. Tornar a ser un full en blanc.
Ser aquella nena inocent i feliç de quan tenia set o vuit anys. El dilluns, després de tot aquest escàndol, quan hagi d'entrar a la meva classe de 2n d'ESO haurè d'afrontar les mirades, els comentaris, els silencis i alguna riota dels companys i amigues. Em fa tanta vergonya, que no se si podré anar.
Seré portadora del anticossos de la sida? Tinc por!!