ESTACIONS

Sempre amb una estació com a referència. Un baixador perdut en un sequeral de Toledo, una petita cabina al costat d'unes barreres on vigilar l'arribada del tren, o una estació sota el terra d'una gran ciutat que parlava en un idioma diferent, i on vam trobar l'estabilitat. Va ser així com la meva família va viure durant uns anys com uns autèntics nòmades.

Vam arribar a Barcelona en aquells anys en què els trens anaven plens de gent amb maletes lligades amb cordills, i plenes d'incerteses. Però nosaltres veníem, en paraules del meu pare, amb una destinació i una certesa, la seva feina. Mai es va sentir un immigrant. Era un treballador traslladat a Catalunya, una terra que mai es va fer seva, però que ens la va fer nostra. Sempre més la va enyorar!

Lluny queden les angoixes i les lluites en una època molt dura. Quantes nits de Nadal hem passat sense ell, se'ns acomiadava amb un fins demà, sense ni una queixa. Mai el vaig sentir lamentar-se per una feina que l'obligava a treballar qualsevol dia de l'any per molt assenyalat que fos. Lluny queden també els viatges en tren a la seva terra per anar a veure els avis. Recordo la por que passava quan ell baixava a les estacions on s'aturava el tren. No podia entendre com, quan el tren arrencava el meu pare no era al vagó on ens havia deixat i com de sobte apareixia. I encara menys entenia la tranquil·litat de la meva mare, mentre jo, morta de por, no gosava dir res per no ser objecte de les riotes del meu germà.

I aquelles discussions quan li explicava que agafava "els catalans", per anar a la Universitat perquè m'anava millor i eren més puntuals! Ell no podia entendre que jo ja tenia la meva estació de destí. Quan les portes dels vagons es tancaven i el comboi enfilava el camí cap a aquell forat negre que l'engolia ja no hi havia marxa enrere. I tornava l'angoixa de la pèrdua del pare que em deixava sola en aquell vagó de tren perdut en una estació qui sap on.