ÉSSER CORNUT I PAGAR EL BEURE

Un relat de: Sebastià Climent
L’he vist allà, a la terrassa d’aquella cafeteria, tot sol, capficat i pensatiu. Els braços creuats sobre la taula i la mirada concentrada en la gerra de cervesa que tenia davant seu, mig buida. S’ha sobtat en sentir el renou que he fet en moure la cadira i abans d’asseure’m m’ha dit... —No vindràs a atabalar-me amb alguna història de les teves, oi?— M’ha estranyat la seva reacció ja que mai no és tan brusc. —No, cony! Només volia saludar-te i fer petar la xerrada una estona, però si faig nosa m’ho dius i me’n vaig.— S’ha adonat del seu estirabot i de seguida l’ha esmenat... —Disculpa’m, no era la meva intenció. Seu, si et plau. És que fins fa poc he estat amb un paio que m’ha explicat la seva vida i miracles durant les gairebé dues hores d’aquesta magnifica i malaguanyada tarda de primavera, deixant-me abatut i amb l’ànim trist.—

—Dic malaguanyada tarda perquè, de fet, no ha estat una conversa –que, per poc substanciosa que sigui, sempre resulta interessant- sinó un soliloqui sobre les misèries de la seva existència. Jo no he pogut fer altra cosa que parar l’orella i escoltar, amb dissimulada displicència, la llarga lletania de problemes que ha anat evocant, un darrere l’altre sense parar ni un moment. Prou que jo volia introduir-hi una falca, més que res perquè no se m’enganxessin els llavis de tanta estona sense moure’ls, però ha estat impossible. Estic segur que si hagués pogut dir alguna cosa, ell tampoc n’hauria fet cas. És un egocèntric irredimible.—

Com que no l’he interromput ell ha continuat... —De cop i volta l’hi ha entrat la pressa per marxar i, sense donar cap explicació, s’ha alçat i se n’ha anat. I el pitjor de tot és que encara ha tingut la barra de dir-me: —Em convides, oi? Gràcies i arreveure.— Perplex, fotut i amb la sensació de ser el protagonista del refrany: “Ésser cornut i pagar el beure.” Així em trobava quan has aparegut.—

He detectat que tenia ganes de dir més coses i desfogar-se i l’he deixat fer... —Aquest desagradable incident m’ha fet reflexionar sobre la meva bona predisposició a escoltar les persones que, en les seves hores baixes, tenen la necessitat d’esplaiar-se amb algú de confiança per explicar-li els problemes i les vicissituds de la seva vida. Tot i que no sé a que és degut, sembla que jo genero aquesta confiança.—

—Saber escoltar qui confia en tu és la clau perquè la gent s’obri a exposar-te les seves misèries personals que, o bé no saben a qui explicar-les o bé, per varies circumstancies i segons del que es tracti, no poden explicar-les a qui creuen que no les podria comprendre.—

— Ja en començo a estar tip de que la gent em prengui pel “pito del sereno” i es pensin que sóc com una mena de conseller espiritual o d’assessor sentimental al que es pot recórrer per exposar qualsevol tipus de problema, convençuts que sempre estic disponible per atendre’ls i que la meva opinió resoldrà allò que ells han estat incapaços de resoldre per si mateixos. Això quan puc expressar-la i no com el d’aquesta tarda, que no m’ha deixat ni obrir la boca.—

—Em satisfà que confiïn en mi i m’agrada poder ajudar, tot i que no en tregui més profit que el fet de sentir-me útil. No n’espero gaire res, però l’abús que en fan alguns i el desagraïment demostrat per d’altres, com el d’avui, cansa i resulta frustrant. Però... ara m’adono, amic meu, que també estic fent allò que precisament critico i que t’estic convertint, sense voler, en una mena de confessor espiritual, un psiquiatra o un assessor emocional. De veritat que em sap greu i et demano perdó per això i per la desconsiderada rebuda que t’he fet i, sobretot, t’agraeixo que m’hagis escoltat. La teva presència m’ha reconfortat i el teu respectuós silenci és molt gratificant. No saps pas com t’ho agraeixo.—

Fosquejava i començava a fresquejar. Hem entrat a la cafeteria, hem demanat més beguda i un pica-pica complet i, ben asseguts, ens hem disposat a veure el partit de bàsquet que donaven en directe per la televisió i a oblidar-nos temporalment dels problemes quotidians. Demà serà un altre dia i tot tornarà a la normalitat però, per avui, ja n’hi ha prou.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

129 Relats

244 Comentaris

72982 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però des de molt petit que visc a Lleida. La meva activitat en la vessant creativa - no pas en la laboral - s'ha basat preferentment en el dibuix a plomí, la pintura i el gravat, de les que n'he fet algunes exposicions. Aquesta activitat la faig compatible amb l'escriptura, essencialment, de relats curts.


sebastiacliment@gmail.com