Esquerra de l'Eixample

Un relat de: Paula Przybylowicz
L'altre Eixample,
que no és el meu,
és un matí i és costella
que deixa la vèrtebra al costat.

El caminant i el colom creuen
davant l'amenaça motriu.
Els joves es besen
i els antics amants.

Abans em preguntava per l'hostilitat
de les rajoles,
dels passos de vianants.

Ara suposo que d'una selva també se'n fa casa,
i és llar estimada,
i les bèsties ja no ho són tant.

I en aquesta feror grisa, a dies agresta,
lluny de Narcís i d'aquells camps
peu i cor i l'ànima hi he raspada
desfeta i calenta sobre l'asfalt.

Sobre sòl cendra que és deutor de vida
de vells amb bastó i corrues d'infants
quedo encaixada entre la Gran Via
i saludo, en eixir el dia, la Diagonal.

Comentaris

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 29-06-2017 | Valoració: 10

    Tens fusta de poeta molt bona, et llegeixo i no en tijnc prou

  • Sentiments urbans[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-06-2017 | Valoració: 10

    Renoi Paula, et felicito per aquest poema, per la teva manera d'escriure, per les reflexions que ens deixes, per les imatges en blanc i negre, més contundents, per la forma del poema, pel contingut. M'ha encantat, sincerament. Et llegiré més sovint. Una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Paula Przybylowicz

Paula Przybylowicz

25 Relats

67 Comentaris

10696 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Nascuda a Barcelona el 1997, d'arrels lleidatanes i poloneses, i corpresa per Girona, ciutat adoptiva. Actualment estudio filosofia a la ciutat comtal.

Escric irreflexivament i, com Ió, si se'm preguntés, no sabria respondre satisfactòriament per què. És, en tot cas, un petit oasi a la vasta academicitat crítica i auto-imposada de què es nodreixen els meus dies. Sóc mala filòsofa perquè m'enamoro fàcilment, de persones i de sensacions; el plàcid goig de l'eternitat en la bellesa, que tot ho atura, em pot. Em desenamoro també fàcilment, de persones i d'idees. Em moc, per tant, en aquest vaivé, que penso tan humà.

M'agraden els viatges en tren, passejar i la música nostàlgica (com a herència transgeneracional). M'agrada molt, molt, menjar, cuinar i que em cuinin (per a mi, no a mi, és clar). Sóc més de bosc i muntanya que de mar, tot i que llegir un bon llibre amb la remor de les onades de fons no té preu. M'agrada quan el vent mou les fulles dels pollancres, l'escorça clapejada dels plataners, la llum reflectida en l'aigua. M'agrada l'olor de pedra humida, d'esglésies i llocs antics, dels geronis, la menta i el romaní.
M'agraden els cossos masculins i els femenins. M'agraden les persones. M'agrada força tot perquè em deleito fàcilment, amb gairebé tot.

Fins aquí, és tot safareig. Els temes pràctics venen ara.

Veient els recurrents comentaris d'ànim, apunto que no sóc una persona trista, i molt menys ho veig tot de color negre. Si algun dels meus escrits desprèn certa foscor és perquè els moments de dolor, en general, són fàcil de descriure.

Estaria molt agraïda dels vostres comentaris, sempre ajuden a millorar i a compartir idees.

El meu blog personal és: https://paulaprzybylowicz.blogspot.com.es


Paula