Espurnes d'esperança

Espurnes d'esperança m'han fet exaltar.
Veig el camí, encara està fosc però tot just ara es comença a il.luminar.
No hi ha murs que no pugui saltar.
No hi ha barreres que no pugui trencar.
Ara ja tant m'és el temps si sé que tard o d'hora et podré parlar.

He somiat, somio en la teva carona, en els ulls que tant lluny de mi m'estan reclamant.
Em distrec pensant en el nou que sempre portaràs, que si un que si l altre... pero tot d'estrelles neguitegen els meus ulls i els fan pampallugar d'emoció i impotència al mateix temps.

És avui quan tot ho veig més clar.
És l'avui que m'anima a pensar i calcular el dia que per fi podré venir-te a buscar...
Malgrat pensi,malgrat la il.lusió i les ganes de tenir-te a prop, res és més fàcil,més senzill ni més curt.

No entenc que és el que m'anima a escriure't, a explicar-te coses les quals tu no sabràs.
Però no hi ha res que tingui més clar, que un dia arribaràs i les nostres vides captivaràs!

PD: no conec el teu somriure, no conec ni tan sols les teves manetes... però saber que hi ets, però al mateix temps no hi ets, encara fa que t'estimi encara més!
RECTA FINAL!