ESPORES FERÉSTEGUES

Un relat de: Peter Egerman
Em vaig llevar il·luminat per les espurnes del polièster friccionat entre pijama i llençols. Llebrer de mena, novament; malgrat que fart de joioses xaies brunes i melangioses llebres, anhelava trobar esquerpes llagostes cercant gresca. De la sípia que Nostre Senyor em va posar per nas, penjava un caramell maragda que lluïa esplendorós mancat d'antihistamínics. Estava posseït per la primavera, que m'esvalotava la consciència i les mucoses. "Malvat equinocci", vaig pensar, arrossegant de la sípia tan magnífica creació amb la màniga mentre em gratava la regata del cul amb l'altra mà. Em vaig rentar, mudar i nodrir. Vaig agafar l'ascensor, sense sospitar que aquell cadafal em descendiria a l'infern, posant al meu camí paranys i botxins circumstancials.

Vaig travessar assolellats carrers, disposat a creuar la Meridiana camí al bar del Gúmer. Era conscient que aviat arribaria el primer atac d'esternuts; deu, potser onze, qui sap si més. Els ulls s'enrogien a cada passa. De cop, mentre passava pel parc (on jugaven diumenges a petanca, avis, dropos i paràsits, com a excusa per fotre's mig litre de vi i un entrepà de cansalada) vaig veure venir la Caritat. Encara no li havia tornat els calés que li devia. Vaig córrer a amagar-me rere una tanca vegetal. Vaig mirar per sobre la vegetació. Entre la tanca i la Caritat, una parella hetero de joves es llepaven i fregaven en un banc com si el món s'acabés. La noia va obrir els ulls.
—Merda, em sembla que hi ha un home espiant-nos? —va dir amagant un pit que tenia airejant-se.
—No fotis? —va dir ell aixecant-se i cordant-se els pantalons mentre acomodava la molla alçada.
Em vaig arraulir, sota la tanca floral, sense poder evitar deixar anar un esternut.
——Que mires "pajillero"? —va dir el noi visiblement emprenyat.
Em vaig deixar anar, caient de cul mentre esternudava novament. Al meu cap vaig sentir la veu de Jarvis Cocker recitant el principi de "I Spy" de Pulp i mentre arrencava la música i feia el tercer esternut, assegut com un nen, vaig veure aparèixer les Vans, sota uns turmells nus. Vaig seguir aquells pantalons, la molla alçada, premuda sota els pantalons, va quedar a l'alçada dels meus ulls. La mà va sortir de la butxaca obrint una navalla automàtica.
—Veig que vas ben armat! —vaig dir, rient pel doble sentit, mentre m'aixecava.
—Esbudella'l! —va cridar la noia.
El noi em va ajudar a aixecar-me amablement (per dir-ho d'alguna manera) estirant-me de la jaqueta.
—Aixeca, pureta de merda! Vas de graciós? Vols que et faci una corbata colombiana? —va dir el noi.
—Que passa? —va interrompre la Caritat.
—Hola Cari! T'estava esperant —vaig contestar —havíem quedat aquí —vaig dir al “molla alçada”.
El noi va tancar la navalla, la va guardar a la butxaca i va mirar la seva amiga.
—Marxem —li va dir a la noia.
Va agafar la noia per la cintura i van començar a caminar.
—Estàs bé? —va preguntar la caritat.
El noi es va girar.
—Ja ens veurem, merdós! —i va seguir caminant estirat per la noia, que per cert, tenia un pit preciós.
Vaig arxivar aquell material onanístic al cervell. Sempre va bé una mica de material a la reserva, que caram!
—Encara no tinc els teus diners —vaig dir a la Caritat.
—Per això plores? —va dir.
—Que collons... és la puta al·lèrgia —vaig dir traient un mocador.
—Ja... Va, no ploris, ja m'ho donaràs quan puguis —va dir acariciant-me la barba.
—Ets molt amable —vaig dir, després em vaig mocar —no et sobraran vint euretes? —vaig dir amb veu dramàtica.
—Clar, aquests no cal que mels tornis —va dir traient el moneder.
Li vaig fer dos petons i vaig enfilar cap al Gúmer amb el meu bitllet a la butxaca.

Vaig entrar al Gúmer a dos minuts per les dotze, amb aquell aire altiu que dóna la riquesa. Vaig mirar el rellotge, ansiós, durant aquells dos minuts eterns. Quan l'agulla dels segons va travessar la meta vaig picar al marbre de la barra.
—Hora legal, Gúmer, posa’m una Epidor! —vaig cridar enriolat.
—No et fio una puta cervesa més fins que no em paguis la nyapa —va dir l'amo remenant un escuradents entre els llavis.
Un parell de joves, que seien a la barra, em van mirar rient.
—Tranqui Gúmer, les d'avui te les pago, quan t'he fallat jo? Posa un parell pels meus amics, també —vaig dir-li mentre colpejava l'espatlla del més proper tirant amunt els mocs.
—Joder tio, quina cara fots? —em va dir.
—Al·lèrgia —vaig respondre.
—Al·lèrgia? Tu el que tens és un refredat colombià —va afegir el seu company deixant anar una rialla.
—Va tio, que et convidem a una clenxa —Va dir el més proper (que anava amb roba de feina i sabates de seguretat), mentre m'estirava el braç, camí al vàter.
Evidentment, no tenia putes ganes de fotre'm una ratlla amb aquell parell de joves que vagaven pel barri com espores. Tan malament que se'm posen els estimulants. Acabaria el matí amb els ulls més oberts que Salvador Dalí mirant el cul de Gala. Per aquí sí que no hi passava.
—Posa’m una punteta, doncs —vaig dir en arribar al vàter. Que collons, una punteta no mataria ningú.
Aquelles malèfiques espores van riure mentre ens tancàvem els tres al servei. Van buidar una bosseta sobre una cartera i el que vestia de carrer es va posar a treballar el tema. Vaig treure els vint euros i els vaig anar enrotllant mentre parlàvem de coses banals. Quan va acabar vaig mirar la cartera buscant la meva punteta.
—Vinga, tio, tira —em va dir el noi.
Vaig anar a cercar la meva punteta i només hi vaig trobar tres seitons que semblaven del cantàbric. Això sí que no. Si em fotia aquella brutalitat, en deu minuts estaria fumant i bevent com si fos Michel Houellebecq esperant que un meteorit caigués en mig de la Meridiana.
—Espavila, que estem donant la nota —va dir impacient el noi estirant el braç amb la cartera.
Ara, al meu cap, Jarvis Cocker cantava Disco 2000. Que collons, em vaig dir, qui no vol ser Pocholo Martínez-Bordiú per un dia. Com si el seitó fos Moby-Dick vaig agafar el rul·lo, emulant l'arpó del Capità Ahab. Mentre m'abraonava sobre la cartera va emergir l'infortuni. No era el meteorit a la Meridiana el que acabaria amb la terra. El que pretenia extingir els dinosaures, la humanitat sencera i sobretot els seitons càntabres, va ser l'esternut que vaig deixar anar fent volar l'aquari que guarnia la cartera. Vaig alçar la vista amb els ulls plorosos deixant anar una ràfega de rèpliques del sisme. Acabada la tanda, el silenci incòmode es va enfilar per les parets del petit vàter.
—Bé nois, més es va perdre a Cuba, no? —vaig dir per treure ferro a l'incident.
Els dos es van quedar mirant-me, en aquell silenci etern.
—No —van dir a la vegada.
El que anava vestit d'obrer va posar la mà a la butxaca i va treure una navalla.
—Vaja, una altra navalla, avui és el dia del mol·lusc —vaig dir rient.
—Ets així d'idiota o entrenes? —va preguntar el que vestia de civil.
El meu cervell privilegiat es va posar en marxa. "Avaluem la situació; el bany té uns sis metres quadrats, jo sóc un, ells dos i un va armat. Molt bé. Jo disposo de formació militar, les joves espores no. A mi em van ensenyar a matar d'una manera conscient. El pla és el següent: primer colpejaré el nas del de la navalla, el nas es fracturarà dolorosament i deixarà anar la navalla, de mentre agafaré el cap de l'altre i el fracturaré contra el rentamans abans no es recuperi el seu company, després li trencaré el braç al primer i sortiré victoriós a fer una Epidor entre aplaudiments". Vaig passar a executar el pla, vaig colpejar al de la navalla, però la jove espora era ràpida, molt ràpida. Es va apartar i vaig colpejar la paret. Vaig començar a plorar de dolor i a esternudar a la vegada. Em van agafar el cap i em van colpejar el front contra la tassa del vàter. De passada em van posar el cap amablement dintre de la tassa, suposo que per refrescar el cop. Quins vailets més detallistes. Vaig començar a notar l'asfíxia, suposo que pel fet que es dediquessin a estirar la cisterna. Merda, moriria ofegat dintre una tassa de vàter? Quin final tan indigne. Vaig mirar de cridar auxili, però la meva cridòria no era més que gàrgares sota l'aigua. Pensa una cosa maca, em deia, mor pensant en quelcom bell. Absurdament em va venir al cap el pit de la noia del banc. Quina desgràcia, ni una trista gallarda li podria dedicar. Merda, m'estava empalmant? No era possible. Estava a punt de morir ofegat i tenia una erecció pensant en un pit que havia vist furtivament dos segons. Em van treure el cap. Vaig estossegar aigua dels pulmons. Joder, quina mamella tenia aquella preciositat.
—Que collons passa aquí dintre, obriu! —cridava el Gúmer sacsejant la porta.
Van guardar la navalla, em van colpejar el ventre i van obrir la porta.
—Què, collons, fots tot mullat? —va preguntar el Gúmer.
Vaig seguir tossint, amb els ulls oberts com Dalí contemplant el pit d'aquella Gala jove i insolent. Havia sortit de casa a la recerca de llagostes esquerpes cercant gresca i havia trobat espores feréstegues. Tossint, moll i empalmat vaig caminar cap a la barra deixant un broll d'aigua al meu pas. Serpentejant esgotat, i encara mancat d'oxigen em vaig fotre l'Epidor d'un glop, s'estava escalfant, i per aquí sí que no hi passo.

Comentaris

  • amnaseo | 22-10-2020

    This is what commonly happens to the newbies in the business industry who do not know how to effectively market their product or service or service.
    Product Liability Insurance

  • amnaseo | 22-10-2020

    This is what commonly happens to the newbies in the business industry who do not know how to effectively market their product or service or service.
    Product Liability Insurance

  • amnaseo | 19-09-2020

    They can give you hassle-free and comfortable relocation experience so that you can enjoy your new place sooner.Spotify Stranger Things Mode

  • amnaseo | 07-08-2020

    The average Internet user may consider cable Internet service to be too expensive. However, if you access the Internet on most days, own a website, Low Carb Pasta

  • amnaseo | 07-08-2020

    The average Internet user may consider cable Internet service to be too expensive. However, if you access the Internet on most days, own a website, Low Carb Pasta

  • amnaseo | 07-08-2020

    The average Internet user may consider cable Internet service to be too expensive. However, if you access the Internet on most days, own a website, Low Carb Pasta

  • amnaseo | 05-08-2020

    If you are totally convinced with the idea, you will need some innovative party planning ideas to make it well done and memorable. How to plan a party

  • vin search[Ofensiu]
    muneerahmed | 11-07-2020

    I need to reboot my site but think I should hire someone to do it. I have never done this before and did not build it vin search

  • australian citizenship test questions[Ofensiu]
    muneerahmed | 08-07-2020

    You are my aspiration, I possess few web logs and rarely run out from post australian citizenship test questions

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Peter Egerman

Peter Egerman

12 Relats

213 Comentaris

4484 Lectures

Valoració de l'autor: 9.11

Biografia:
Vaig arribar tard a escriure com sempre he arribat tard a totes les coses. Vaig començar arribant tard al part, un part tardà que em va portar al món, vermell com un perdigot, en aquesta ciutat on he viscut i crescut: estimo i odio Barcelona amb la mateixa passió. També us estimo i odio a tots, amb la mateixa passió, com sinó. Suposo que no he mort encara perquè també he arribat tard aquells dies que potser tocava. Potser arribo tard a tot arreu perquè el món va massa de pressa, o potser sóc jo que vaig massa lent. Escric com a teràpia pels meus mals, però tampoc sé quins mals són, doncs també vaig arribar tard el dia que tocava la lliçó. Escric per aprendre a escriure i perquè m'agrada explicar històries, no necessito més. Espero que no sigui tard per aprendre a escriure.