Espero, desespero, exaspero

Espero tota la llibertat escatimada,
En la part fosca de la meva realitat indòmita,
Ribotejant la mansuetud dels rebels,
En pro d’una serena divagació espiritual.

Tramo tot l’entrellat de futures inquietuds
Tan sols pel gust de no veure’m frustrat,
En el transcendir dels biòlegs insurrectes,
En l’ocàs de la pervivència dels ídols.

Entrego tota idea irreductible
A extingir-se en la sobrietat de la fumarel·la.
I ni em plantejo perquè ho he de fer.
I ni goso plantejar la disquisició sotmetent.

Desespero en tot allò que veig,
Que reflecteix la meva trista figura
I que em fa onerós a la servitud
Dels qui es fan gregaris a la llum del dia.

Disposo de tot allò que se m’atribueix,
A la manera del daguerreotip d’un mos de pa
Estrafent la imaginació fins a límits de dubtosa,
Iniqua i aleatòria exemplificació.

Resideixo en tota pretensiosa desdefinició
I en la tothora present i ambigua manifestació,
En pro de la irreprimible estimació
Que et profereixo quan esdevinc pols d’incertesa.

Sento, del tot pacífic, l’oceà de sentiments
Poblat d’indecisos constructes i inaudits boscatges
En un anar i venir d’ombres de cels rogents
En el camí d’erigir un patrimoni universal.

Entronco tota divinitat amb l’interrogant,
De gegantines proporcions i colors il·lusoris,
En la cerca de les respostes que s’esmunyen,
A la opció de l’instint après i la cultura plebea.

Esgrimeixo, tot i el reduccionisme de la veritat,
Raonaments pragmàtics per desfer-me de la rancúnia
I la memòria, que em reté contra la voluntat,
I em segresta l’originalitat dels mots valents.

Asseguro, per Déu, que no existeixo
Si no és en el raonament dels qui asseguren
Haver presenciat la imatge de l’ego present
Apuntant a afirmacions de tendència egòlatra.

Jugo, tot amb tot, amb la inseguretat que brilla
Rere el teu posat de senzillesa inefable,
Caparruda obstinació i rauxa febril
Amb la pretensió de crear pel fet de crear.

Creo, i no obstant no crec, que ha arribat la fi
De dir per dir, per no dir res més que s’ha finit
La fórmula de raonar amb la psicosi
En la desmesura d’oposar-se a allò irracional.