Esperant

Les deu en punt de la nit. Sona RAC 105 connectada amb Catalunya informació. Diuen les notícies que demà bufarà em vent a les terres de llevant.
Em preparo per estudiar comptabilitat. Se m'acumula la feina i no em convé. Ja ahir no vaig estudiar. Al arribar a casa vaig estar fent algunes tasques domèstiques. Cap a dos quarts de deu, va sonar el telèfon. Em vaig plantejar la possibilitat que fossis tu, però no. Era la Iolanda, per saber què tal m'anaven les coses. Al acabar de parlar amb ella, vaig començar a menjar-me un iogurt. A mitja postra, em truca el Marc. Parlàvem la mar de bé quan sonà la trucada en espera. Li vaig proposar que pengéssim, no fos cas que truquessis des de Madrid. Era el Nacho, tot eufòric ell amb l'excursió a Lleida que em proposava pel cap de setmana. Em va explicar unes històries que em van fer riure i passar una bona estona. El punt i final de la conversa va coincidir amb el punt de dos quarts de dotze de la nit.
Ja havia perdut l'esperança de parlar amb tu. Preparo el despertador, començo a rentar-me les dents i sona l'aparell telefònic. Vaig contestar rutinàriament. Estava cansada per l'hora que era i ja no esperava que em truquessis. Potser perquè diuen que a la tercera va la vençuda, de la quarta ja no m'esperava res.
El teu parlar era el mateix de sempre. El meu era escàs en contingut. No tenia ganes de conversar. Ja portava tot el dia parlant. Sí, ja ho sé. Eres tu. Probablement desitjava que em truquessis, però durant l'espera vaig regalar les paraules a aquells que m'escoltaren, m'entengueren i feren que em sentís bé. La nostra conversa va seguir la línia habitual darrerament: mots monosíl·labs i frases buides. No teníem ganes de discutir. Quan tornis ja parlarem.

Haig d'estudiar i el temps no s'atura.

Una abraçada.