Esperant una trucada

Feia mesos que havia enviat els seus contes a l'editor i encara no en sabia res. Va recordar l'última conversa telefònica que varen tenir, dies enrera.

-Ha llegit els meus contes?
-Oh i tant que si, …esperi's un moment!, estava…
-El molesto, potser? -va boquejar en un sospir.
-No, hi ara!, estava a punt de sortir del despatx quan ha sonat el telèfon -li va contestar ràpidament-. El seu treball és bo, però de moment no li puc dir res, ja la trucaré, tan aviat sàpiga alguna cosa.
-Ah! bé d'acord, esperaré doncs -va dir incòmoda.

Sentia ràbia. Allò no havia estat una resposta, segur que no s'havia llegit res. El sentit comú la va despertar: no tenien cap intenció de publicar el seu treball! Era totalment ostensible, dos anys perduts inútilment. Va sentir compassió d'ella mateixa. Una veu interior li repetia constantment que no tenia res a fer, que no tenia cap futur. Quin atreviment! Una persona totalment desconeguda, demanant la publicació d'uns contes mal escrits!
Instintivament va mirar-se al mirall de l'habitació. Tenia una expressió de desesperació, que la va fer estremir-se, com si li hagués pujat una febrada de cop. La pell se li eriçà i notà que els mugrons se li posaven rígids. Abraçant el seu cos, va prémer fort… fins a fer-se mal, intentant defugir els pensaments obscurs que l'embolcallaven. Era realment tan important tot allò?

Durant dies va esperar amb ànsia, una trucada que la rescabalés de la incertesa.
No podia continuar en aquell estat de depressió, la seva vida era més valuosa. Va agafar totes les llibretes i papers, per llençar-ho tot, també va esborrar els documents guardats a l'ordinador fins que no va quedar rastre de contes o poemes. L'excitació que l'havia envaïda es va anar apaivagant i els dubtes van obrir una escletxa en el seu pensament. Havia actuat amb precipitació? Estava massa esgotada per pensar. Havia seguit el dictat del seu cor, d'això n'estava segura.