Cercador
Esperant un somni?
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un dia una boca de claveguera va saber que estava massa erosionada per tal de poder seguir fent la seva feina. Traguejava fulles seques i material divers que l'aigua de la pluja arrossegava carrer avall i tenia la panxa plena. Aviat seria substituïda, per ineficaç.
Un altre dia, fred, els de la brigada, abrigats, van arribar amb un gran imant. El magnetisme va alçar la boca quasi centenària i la va traslladar al camió de ferralla inútil.
Allà va fer la coneixença d'una maquineta que no feia punxa i d'una campana abonyegada de so escardalenc.
El cel compacte i dur feia venir ganes de plorar. I ho feien, a la seva manera.
No se sap com sabien que serien dutes a una foneria on serien desfetes com una bola de gelat en plena canícula.
Éssers destinats pels altres, sense somnis. I si haguessin gosat tenir-ne, haurien esdevingut miratges incerts i dolorosos.
Fins que un home amb les neurones diferents els va entendre.
Un home de mirada profunda i somriure còsmic i que es deia Cosme.
L'home es va acostar a la baluerna a tocar de la foneria. De dins l'edifici en sortia escalfor, fum i llum. En aquell poblet de mala mort d'interior allò donava vida. Va triar emportar-se la boca de claveguera, la maquineta, la campana i un patinet xerricaire.
Es va dirigir a l'església i els va deixar sota un banc.
Els quatre objectes flairaven l'incens incessantment i els plaïa. Potser somreien.
En Cosme va pispar tots els dinerets d'ofrena i caritat. Ho feia més que molt sovint i no en tenia mala consciència (el seu àngel de la guarda havia estat enviat a l'atur), mai havia estat enxampat.
En arribar a casa seva va comptar els euros. Setanta-set amb dotze cèntims. Ara ja tenia, per fi, els 300.000 euros que havia de menester.
Així podria fer realitat un fervent desig: adquirir un vell casalot d'aspecte decadent que semblava un pastís de nata i maduixa.
S'havia sacrificat tota la vida. Menjava pa sec que les àvies llençaven als coloms. Es treia la set a l'abeurall de la granja del final del camí del raig de sol ben groc. Dormia sobre soles de sabates cosides i es tapava amb escorces d'arbres que despullava.
D'aquesta manera havien viscut tres generacions de la seva família. Malviscut.
I ara, finalment, ara que ja tenia la suma necessària, es faria realitat el que els fantasmes, els objectes i ell anhelaven: aquell espai, aquell univers, aquell món apart.
Ningú (ni l'autora del relat) entenia res.
Una bella casa al llindar del bosc habitada per un home sol i feliç?
Una campana que ballava tarantel·les napolitanes?
Un patinet desaparellat que xerricava la tonada?
Una maquineta que desesmolava els pensaments nocius?
Una boca de claveguera que bocabadava i no engolia i s'ho mirava tot embadalida?
Espectres de bon aspecte travessant parets flonges com esponges?
No, no s'entenia.
Perquè no tot és comprensible.
Com alguns somnis.
Un altre dia, fred, els de la brigada, abrigats, van arribar amb un gran imant. El magnetisme va alçar la boca quasi centenària i la va traslladar al camió de ferralla inútil.
Allà va fer la coneixença d'una maquineta que no feia punxa i d'una campana abonyegada de so escardalenc.
El cel compacte i dur feia venir ganes de plorar. I ho feien, a la seva manera.
No se sap com sabien que serien dutes a una foneria on serien desfetes com una bola de gelat en plena canícula.
Éssers destinats pels altres, sense somnis. I si haguessin gosat tenir-ne, haurien esdevingut miratges incerts i dolorosos.
Fins que un home amb les neurones diferents els va entendre.
Un home de mirada profunda i somriure còsmic i que es deia Cosme.
L'home es va acostar a la baluerna a tocar de la foneria. De dins l'edifici en sortia escalfor, fum i llum. En aquell poblet de mala mort d'interior allò donava vida. Va triar emportar-se la boca de claveguera, la maquineta, la campana i un patinet xerricaire.
Es va dirigir a l'església i els va deixar sota un banc.
Els quatre objectes flairaven l'incens incessantment i els plaïa. Potser somreien.
En Cosme va pispar tots els dinerets d'ofrena i caritat. Ho feia més que molt sovint i no en tenia mala consciència (el seu àngel de la guarda havia estat enviat a l'atur), mai havia estat enxampat.
En arribar a casa seva va comptar els euros. Setanta-set amb dotze cèntims. Ara ja tenia, per fi, els 300.000 euros que havia de menester.
Així podria fer realitat un fervent desig: adquirir un vell casalot d'aspecte decadent que semblava un pastís de nata i maduixa.
S'havia sacrificat tota la vida. Menjava pa sec que les àvies llençaven als coloms. Es treia la set a l'abeurall de la granja del final del camí del raig de sol ben groc. Dormia sobre soles de sabates cosides i es tapava amb escorces d'arbres que despullava.
D'aquesta manera havien viscut tres generacions de la seva família. Malviscut.
I ara, finalment, ara que ja tenia la suma necessària, es faria realitat el que els fantasmes, els objectes i ell anhelaven: aquell espai, aquell univers, aquell món apart.
Ningú (ni l'autora del relat) entenia res.
Una bella casa al llindar del bosc habitada per un home sol i feliç?
Una campana que ballava tarantel·les napolitanes?
Un patinet desaparellat que xerricava la tonada?
Una maquineta que desesmolava els pensaments nocius?
Una boca de claveguera que bocabadava i no engolia i s'ho mirava tot embadalida?
Espectres de bon aspecte travessant parets flonges com esponges?
No, no s'entenia.
Perquè no tot és comprensible.
Com alguns somnis.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435643 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com