Esperant-te al mateix lloc de sempre

Saps, avui m'he atrevit a mirar-te de nou als ulls, igual que feia avans. És curiós, és una d'aquelles coses que no s'oblida com es fa… He recordat quan estavem junts, quan aquells petits moments, tan senzills, dolços i simples, es convertien en les nostres estones predilectes. M'estimaves sense esperar res a canvi. M'agafaves la mà, com si volguessis dir-me que eres allà, al meu costat, pel que fos, per tot allò que jo pugues necesitar, per fer-me feliç. Era increíble, mai m'hauria imagintat que em podies donar tan, ni que tot allò que jo vaig intentar donar-te no servis per a res. Rebre coses que mai havia imaginat poder donar…

És ben bé veritat: l'esperança és l'últim que es perd. Mai he deixat de sentir-ho, d'imaginar-ho, de plantejar'm-ho… Mai!

Has de saber que seguiré aquí, esperant-te al mateix lloc de sempre, on aquesta bonica però absurda hisòria va començar, on he estat tan de temps mirant d'oblidar-me de tot allò que em feia mal.
He arribat a pensar que eren imaginacions meves, i que no és que no pogués oblidar-te, sinó que mai he volgur fer-ho.

M'hagués agradat poder-te dir tot això avui, potser hagués estat el millor moment per fer-ho, però m'he plantejat un pregunta: Val la pena intentar el que realment somio i posar en perill els prinicpis d'una amistat que reviu?... Difícil, sí. Realment difícil.

Penso que tens raó. L'amor és una planta compartida, que s'ha de regar, que no depén només d'un de sol. Jo mai he deixat de regar-la, doncs penso que mereixia i mereix a pena seguir aquí, a peu de canó, per tot allò que pugui passar.

M'adono de que tot això segur que no em durà enlloc, però has se saber de que sóc i seré aquí, per tu i per a tot el que vingui.